En la situació actual d’emergència sanitària que a ens ha tocat viure, més enllà de les circumstàncies personals de cadascú, el contacte directe amb els nostres éssers estimats ha estat una de les coses que ens ha mancat a tots i de les quals se n’ha parlat més. Aquesta “famosa” distància social, que en realitat ha estat també una distància física, carnal i emocional amb els nostres, ens ha fet patir. Som gent de tocar-nos, de quedar, de sentir-nos, de respirar-nos, i això, estant confinats, ha estat, per raons evidents, impossible. Ara que estem recuperant la possibilitat de veure’ns i d’abraçar-nos (ni que sigui amb mascareta), m’agradaria reflexionar sobre per què ens ha faltat tant aquesta interacció directe i real, que no han pogut suplir les videoconferències. És a dir, què significa quan acariciem o abracem a algú? L’anàlisi està feta des del punt de vista de qui realitza l’acció d’acariciar i/o d’abraçar.
Primer de tot, cal definir què entenem per acció. Una definició que continua vigent en l’actualitat és que l’acció és “un procés intencional activat pel sistema home que actua en un determinat ambient per determinats objectius” (1,2). Expliquem-la per parts:
El terme “procés” indica que hi ha un inici i un final.
El terme “intencional” fa referència a la capacitat del nostre cervell per assumir un estat mental que ens permeti orientar-nos cap a l’objecte (el terra quan caminem, una altra persona que abracem, una ampolla d’aigua…) d’una determinada manera en relació amb allò que volem fer (Ex. podem agafar una ampolla per beure el seu contingut o bé podem agafar la mateixa ampolla per col·locar-la sobre uns folis per evitar que un cop d’aire se’ls endugui).
Aquest procés intencional és activat per un “sistema”, és a dir, l’ésser humà és vist com un conjunt d’elements que interactuen i s’organitzen entre sí per aconseguir complir una funció. És a dir, el caminar, l’abraçar… són productes de la combinació de les diferents parts del cos, dels músculs, de les neurones… per les quals estem formats. No és important l’element en sí ni la suma dels mateixos, sinó allò que emergeix de l’organització entre aquests elements.
I aquest sistema no està allunyat de la realitat, sinó que ha d’actuar en un determinat “ambient”, per tant, en una situació física per a uns objectius concrets.
I quin és el significat o “objectiu” de tot plegat? Què obtenim de caminar, d’abraçar-nos? La resposta us podrà semblar estranya però us convido a reflexionar-hi: Coneixement. Però aquest no és un coneixement teòric, de llegir o d’estudiar, sinó un coneixement que prové de l’experiència viscuda mentre realitzem les pròpies accions, és a dir, mentre caminem, mentre abracem, mentre agafem l’ampolla i quan bevem. Per explicar-ho millor, agafem un exemple d’una acció, com la d’abraçar la mare després de les 8 setmanes de confinament:
– Quan abracem a la mare sentim com el nostre cos (mans, tronc…) entra en contacte amb el seu, com ens pressionem, com perdem el contacte d’una mà per exemple, per poder acariciar o donar uns cops a la seva esquena, com ens anem separant, com anem relaxant aquesta pressió per passar a tocar i acariciar els seus braços amb les mans i reprendre el contacte visual cara a cara, etc. Evidentment, hi ha moltes maneres de fer-ho, però sempre notem el tacte de la pell, la pressió cos a cos, la informació causada pel contacte visual entre les dues persones previ i posterior a l’abraçada, hi ha la informació que prové del desplaçament de les articulacions durant el gest, sentim de nou l’olor de la nostra mare, etc. És una experiència multisensorial i, de fet, tota acció és multisensorial (3). Aquest és l’aspecte sensitiu i sensorial de l’experiència.
– Quan abracem a la mare… sabem com ho hem de fer o com ho volem fer, és a dir, si fem una abraçada molt gran i efusiva o bé, mantenim més la distància, sabem també quines parts del cos hem d’involucrar-hi, com hem de dirigir i rotar el nostre cap per no xocar amb el seu, fins quan obrir els braços, com dirigir el nostre tronc… Aquest és l’aspecte cognitiu de l’experiència.
– Quan abracem a la mare … ens emocionem i sobretot després de només poder veure-la i parlar amb ella a través de videoconferència. Podem sentir i viure alegria, tristesa, estima,… Aquest és l’aspecte fenomenològic de l’experiència.
Així doncs, quan nosaltres actuem i, per tant, en cada experiència intencional que tenim, hi ha sempre els 3 elements citats: sensitiu o sensorial (què sento durant l’experiència), cognitiu (què en sé i què en penso de l’experiència) i emotiu o fenomenològic (què em fa sentir l’experiència, com m’emociona). Es diu que una acció és global si considera la interacció entre els elements sensitius/sensorials, cognitius i fenomenològics de l’experiència.
Fixeu-vos doncs quina quantitat de coneixement hi ha en una abraçada!
Pel fisioterapeuta és fonamental entendre el moviment, les accions dels nostres pacients, en relació a les seves components anatòmiques, biomecàniques… però encara esdevé més important la comprensió del significat que aquestes tenen per a l’ésser humà. Per tant, per tal de recuperar les accions del pacient (que sigui capaç de caminar, d’abraçar, de poder agafar un objecte…) no serà suficient augmentar el rang articular o la força muscular si no hi ha una intenció, o bé si un o més dels 3 elements de l’acció no hi és o predomina respecte dels altres. En aquests casos, les accions deixen de ser globals. Aquest seria el cas, per exemple, un pacient que parla molt de les emocions de l’acció d’abraçar (aspecte fenomenològic), però no té ni idea de què ha sentit (aspecte sensitiu/sensorial) o amb quina part del cos ho ha fet (aspecte cognitiu); o bé, un pacient que explica de forma detallada com ha de ser el moviment (aspecte cognitiu), però en canvi no expressa emocions o ho fa de forma molt superficial,… (aspecte fenomenològic).
El mateix pot passar en l’exercici, entès com una experiència terapèutica i que, per tant, també hauria d’incloure els elements sensitius/sensorials, cognitius i fenomenològics. Per exemple, a vegades el pacient entén i sap que les 2 superfícies tàctils que li estem fent sentir a la mà són diferents (aspecte cognitiu), però no sap per què ho són, ja que no les sent correctament (aspecte sensitiu/sensorial: una és peluda, l’altre és llisa i més lliscant…). Així doncs, la patologia altera la capacitat per predisposar el cos de manera adequada per realitzar l’acció i per tant, altera la capacitat per conèixer del pacient.
Com a fisioterapeutes haurem d’indagar en aquests aspectes de l’experiència, tant en l’observació com en l’exercici terapèutic. Com? Serà important preguntar al pacient què ha sentit, què sap i què ha experimentat, o bé, fer-lo anticipar sobre què espera sentir, què pensa que en sap i què creu que experimentarà a nivell emotiu en aquella acció o exercici terapèutic.
Ens toca a nosaltres, fisioterapeutes, posar-ho en pràctica!
Punts clau:
– L’objectiu de qualsevol acció és el coneixement.
– L’acció que és coneixement depèn dels diferents tipus d’experiències que en deriven pel fet de tenir un cos amb diverses capacitats sensitives/sensorials, cognitives i emotives.
– El coneixement neix de la relació que establim cada un de nosaltres amb l’ambient i per tant, el coneixement (de la mateixa manera que l’acció) es pot definir com un conjunt d’actes intencionals que formen part de l’actuació del sistema.
– Els elements sensitius, cognitius i emocionals que estan a la base de l’acció són inseparables entre ells.
– En els nostres pacients és freqüent que hi hagi un desequilibri entre aquests elements (per exemple, no consideren l’aspecte emotiu, només parlen d’allò que saben però no d’allò que senten…), mostrant una alteració de la seva experiència i per tant, de l’acció.
– Per recuperar les accions dels pacients, més enllà del rang articular, de la força muscular… a la fase d’observació hem d’indagar aquests 3 aspectes de l’experiència i amb els exercicis restituir-los i integrar-los entre sí.
Laia Sallés, professora del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC
Bibliografia:
1. Anochin PK, Bernstein G, Solokov EN. Neurofisiologia e cibernetica. Roma: Ubaldini; 1973.
2. Rizzolatti G, Sinigaglia C. The funcional role of the parieto-frontal mirror circuit: interpretations and misinterpretations. Nature Rev. Neurosci. 2010; 11: 264-274.
3. Bruno N, Pavani F, Zampini M. La percezione multisensoriale. Bologna: Il Mulino; 2010.