És un fet que cada vegada s’exigeix més als professionals de les Ciències de la Salut que generin i difonguin coneixement vinculat al seu àmbit d’intervenció. Aquesta exigència pot estar motivada per diferents qüestions com, per exemple, la necessitat del professional sanitari de donar resposta a problemes de salut (de tipus preventiu, diagnòstic, etc.) basant-se en el coneixement científic disponible; de contribuir a la creació de coneixement sobre tractaments dels pacients on encara hi ha llacunes; o de mantenir uns serveis clínics de qualitat mentre s’aprèn amb els descobriments resultat de la recerca.
Tot i així, no en tots els àmbits de les Ciències de la Salut es genera un volum de producció científica equivalent. Un exemple és el que trobem a la notícia publicada al País el passat 29 d’octubre, titulada “No hay relevo para los profesores de Enfermería”1, que posa de manifest la dificultat que tenen algunes universitats del país per aconseguir professorat acreditat entre aquest col·lectiu i que és similar en altres àmbits de les Ciències de la Salut, com ara la Fisioteràpia, la Podologia o la Logopèdia. Convé precisar que l’acreditació implica la demostració per part del professional de publicació científica, criteri que esdevé un dels principals mèrits acadèmics, segons les agències d’avaluació de la qualitat dels sistemes universitaris (AQU, ANECA…).
Alguns aspectes que s’han identificat i que expliquen una menor producció científica en aquestes àrees tenen a veure, per exemple, amb el perfil professional majoritari en aquestes disciplines, en la majoria de les quals la persona prioritza l’activitat assistencial per sobre de l’acadèmica en tractar-se de treballs molt vocacionals. Ho constaten resultats com els obtinguts pel Col·legi de Logopedes de la Comunitat Valenciana2, a partir de la realització d’una enquesta a logopedes en actiu, que posa de manifest una presència molt reduïda d’aquests professionals tant en el camp de la recerca com en el de la docència universitària.
Altres aspectes concomitants d’aquesta realitat són la falta de temps per combinar ambdues tasques – l’assistencial i l’acadèmica -, la manca d’habilitats i/o coneixements necessaris per publicar, o una actitud més positiva entre els professionals més joves o entre aquells que tenen una major formació i experiència en recerca3.
Revertir aquesta situació esdevé un repte al que no podrem renunciar si volem continuar contribuint al creixement i millora de la qualitat en l’àmbit de les Ciències de la Salut.
Sandra Espino, professora del Grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC.
REFERÈNCIES
- Silió E. No hay relevo para los professores de Enfermería. El País [Internet]. 2019 [citado 14 noviembre 2019];. Disponible en: https://elpais.com/sociedad/2019/10/26/actualidad/1572102739_075177.html
- Valle A. Estudio sobre el perfil y regulación profesional del logopeda en España. Trabajo de Fin de Grado de Logopedia. Universidad de Valladolid; 2018.
- Zipoli R, Kennedy M. Evidenve based pràctic among speech-language pathologists: actitudes, utilizations and barriers. 2005;(14): 208-220.