La sensibilitat i l’especificitat són dos termes molt utilitzats per valorar la validesa d’una determinada prova diagnòstica. La sensibilitat ens indica la capacitat de la prova per detectar una malaltia o lesió. És a dir, la probabilitat que per a una persona que presenta una lesió o malaltia, el resultat de la nostra prova sigui positiu (verdaders positius). L’especificitat ens indica la capacitat de la prova per detectar una persona sana quan realment no té la malaltia. És a dir, la probabilitat que té la prova per detectar una persona sense lesió o malaltia en els subjectes que realment són sans (verdaders negatius).
Aquests valors se solen presentar en percentatges i la situació ideal seria poder tenir proves que presentin un 100% de sensibilitat i un 100% d’especificitat. En aquesta situació ideal ens donaria sempre els verdaders positius i els verdaders negatius. Malauradament, les proves diagnòstiques utilitzades en fisioteràpia normalment no compleixen aquesta situació ideal i ens trobem que en les proves diagnòstiques obtenim alguns falsos positius i alguns falsos negatius. Els valors de sensibilitat i especificitat d’una prova diagnòstica s’obtenen mitjançant estudis específics.
Al llarg de la meva experiència docent i professional, m’he adonat que els conceptes de sensibilitat i especificitat són termes que impliquen importants dificultats d’interpretació. Aquesta dificultat ha fet aparèixer formules nomo tècniques (Quadre 1) que intenten simplificar la interpretació. Tanmateix, aquestes formules memorístiques impliquen una solució temporal que pot servir per passar un examen o per seleccionar un instrument de mesura en un determinat moment, però no són una solució a llarg termini que permeti una completa integració dels conceptes de sensibilitat i especificitat i que sigui realment útil a l’hora de fer un bon raonament o judici clínic. Per aquest motiu, l’objectiu d’aquesta entrada és presentar-vos els conceptes de sensibilitat i especificitat d’una prova diagnòstica a partir d’un exemple basat en els sistemes d’alarma per lladre que pot tenir una casa. Aquesta comparativa amb una situació menys tècnica crec que pot ajudar a entendre el conceptes de sensibilitat i especificitat d’una prova diagnòstica.
La completa integració dels termes sensibilitat i especificitat ens hauria de permetre interpretar, per exemple, els resultats dels diferents tests existents per detectar si hi ha una afectació del nervi medià en el seu pas pel túnel carpià. Tots aquests tests amb uns valors de sensibilitat i especificitat diferents al cent per cent idealment esperat, ens obliguen a no creure absolutament el seu resultat. En quin grau, doncs, podem fiar-nos dels resultats de cada test a partir dels percentatges de sensibilitat i especificitat?
Abans d’intentar resoldre aquesta pregunta deixeu-me prese
ntar-vos el paral·lelisme citat anteriorment que des d’un punt de vista més quotidià pretén mostrar-vos de forma més amena els termes de sensibilitat i especificitat.
Imagineu-vos que el que volem detectar no és la presència de lesió o malaltia, sinó la presència d’un lladre dins de casa.
Us proposo diferents possibilitats per detectar el lladre:
Si especifiquéssim hipotèticament els termes de sensibilitat i d’especificitat en aquest cas podríem dir que:
En les proves diagnòstiques busquem sempre un bon policia que ens pugui avisar de tots els lladres (lesions), però a vegades les proves diagnostiques de les quals disposem són alarmes de moviment o detectors d’obertura de la caixa forta i hem d’interpretar la simptomatologia i el resultat de les proves tenint present que aquestes poden tenir falsos positius i/o falsos negatius.
Així doncs en l’exemple presentat anteriorment:
Júlia Jubany, professora del Grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC