Sempre ha viscut amb gats, em diu la filla, com disculpant-se. Els gats són el motiu de la seva vida, de ben petita.
L’habitació, atapeïda de caixes, d’objectes, d’olors atapeïda. La sensació de caos és intensa. En un racó, el petit llit amb la malalta agonitzant, inconscient, en pau. Cap gemec, son profund, en pau.
Per visitar-la retiro el cobrellit i el llençol. Del costat de la malalta treuen el caparró quatre gatets blanquíssims, acabats de néixer. La seva blancor puríssima, damunt el fosc llençol.
Van néixer abans-d’ahir, em diu la filla. Et molesten?
Li dic que són les darreres hores i li demano si voldria ingressar-la.
– De cap manera: Als hospitals no n’hi volen, de gats!
Fragment del llibre “Vivir el morir“
Xavier Busquet, metge i cirurgià i director acadèmic del Postgrau en atenció domiciliària integrada a persones al final de la vida