L’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala que la violència de gènere és un problema important en salut pública i que requereix un abordatge conjunt des de diferents àmbits educatius, de salut i socials.
La violència de gènere es defineix com qualsevol acte de violència dut a terme al sexe femení i que tingui o pugui tenir com a resultat un mal o un patiment físic, sexual, psicològic o social, tanmateix les amenaces, coaccions o privació de llibertat, tant en l’esfera pública com privada (1). S’hi inclouen agressions físiques on s’agredeix qualsevol part del cos. Entre les agressions psíquiques hi hauria la humiliació, la intimidació, l’aïllament de la dona i el control de moviments i de comunicacions externes. I també englobaríem les relacions sexuals no consentides com a agressions sexuals
L’any 1978, Leonor Walker va descriure el fenomen cíclic de la violència i en va identificar tres fases:
Fase I Acumulació de tensió: En aquesta fase es produeixen incidents menors d’agressió que van creant un clima de por i d’inseguretat.
Fase II Incident agut: Les tensions acumulades es descarreguen mitjançant cops, empentes, maltractes psicològics i altres.
Fase III Lluna de mel: La persona agressora es mostra penedida, amable, propera i afectuosa.
La violència contra les dones té unes profundes arrels socials i culturals i està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre homes i dones en tots els àmbits, malgrat l’existència d’una legislació nacional i internacional a favor de la igualtat de drets.
Els resultats d’alguns estudis posicionen les dones que han estat testimonis o víctimes de violència durant la infantesa com a dones amb més risc de ser-ne víctimes. També aquelles que han patit aïllament social, que són dependents econòmicament i que tenen un baix nivell educatiu (2). Especialment dones amb una interiorització de valors “tradicionalment” femenins com la submissió i l’obediència i en aquelles que la seva vida està en funció dels altres sense haver desenvolupat projectes personals propis. (3)
Els agressors no presenten cap tret de personalitat específic o característic, conformant un grup heterogeni. Hi ha però un tret comú entre tots ells i és el de mantenir o haver mantingut una relació sentimental amb la víctima.
Es posen de manifest algunes característiques generals i la més important és haver patit o haver sigut testimoni de violència per parts dels pares durant la infantesa o l’adolescència i la necessitat de control i de domini sobre la dona.(4)
El plaer que rep l’agressor en utilitzar la violència pot ser per diferents motius: alliberar ràbia davant la percepció que s’ataca la seva posició de cap de família, neutralitzar la independència de la dona i dominar a la seva companya. (5)
Els professionals sanitaris, i en particular els professionals de l’atenció primària, són peces claus per a la detecció precoç i abordatge integral, perquè estan en una zona estratègica i privilegiada, ja que coneixen l’usuari i el seu context, hi tenen diferents possibilitats de contacte i perquè poden oferir atenció integral. Per tant la infermera/infermer és imprescindible en la detecció de la violència de gènere.
Però la violència de gènere està infradiagnosticada.
Quan les dones van als centres sanitaris no solen expressar que són víctimes de violència, llevat que no els demanem directament sobre aquest tema. Ho pateixen en silenci, no saben en qui poden confiar, i si no ho investiguem escrupolosament i amb molt tacte en cada cas, únicament identificarem aquells casos que són molt visibles. (6)
Les causes més freqüents de falta de detecció del maltractament és la manca d’informació dels professionals: no saber com preguntar a la dona, la por a envair la seva esfera privada, no saber controlar la situació, les limitacions de temps en cada visita, por a ofendre la dona, o no tenir eines ni recursos per poder abordar la situació un cop detectada. (7)
Les noves estratègies de l’OMS tenen com a objectiu abordar aquesta falta de coneixement i formació dels professionals. La sensibilització de llevadores, infermeres i personal sanitari en general hauria d’anar encaminada a impulsar les habilitats d’una bona comunicació per aconseguir un clima de confiança i poder aprofundir en la història personal, conèixer el cicle de la violència de gènere i els signes i símptomes, l’adquisició d’habilitats com l’escolta, l’acollida, la contenció i l’empatia. (8)
La violència de gènera s’ha anat perpetuant per la seva invisibilitat al llarg de la història. Nosaltres, les infermeres, avui, som ‘peça clau’ i tenim les eines per fer visible allò que durant anys ha sigut invisible als ulls de la societat.
Marta Jiménez i Esther Romero, llevadores i professores del Grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC
Bibliografia:
- . Informe mundial sobre la violencia y la salud. [Internet]. Ginebra: OMS, 2003. [Consultado el 2 de febrero de 2014]. Disponible en: http://www.paho.org/Spanish/AM/PUB/capitulo_4.pdf
- Vives-Cases C, Alvarez-Dardet C, Gil-González D, Torrubiano-Domínguez J, Rohlfs I, Escribà-Agüir V. Perfil sociodemográfico de las mujeres afectadas por violencia del compañero íntimo en España. Gac Sanit. 2009;23(5):410-4.
- Mazarrasa Alvear L, Díaz Rodríguez DR. Violencia de género y cuidados de Enfermería. Metas de Enfermería 2001; 41: 52-57
- Protocol per a l’abordatge de la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya. Document marc. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Salut, 2009
- La violencia doméstica contra mujeres y niñas. Florencia, 2000.
- ª Analía Gómez-Fernández , Josefina Goberna-Tricas , Montserrat Payà-Sánchez. Las matrones y la detección de la violència en el embarazo.Matronas Prof.2015;16(4):124-130.
- Calvo-Gonzalez,G;Camacho-Bejarano,R. La violència de genero:evolución y claves para su abordaje.Enferm 2014, Vol.13,n33,pp424-439. ISSN 1695-6141
- Cobos,FM, Varo, MLB, Fraile, IO, Ruiz JR.Guía de apoyo en atención primaria para abordar la violencia de pareja hacia las mujeres. Consejería de Salud, Comunidad de Madrid. Madrid:, 2008.