A primer cop d’ull, podríem considerar la Medicina de Rescat de Muntanya simplement com una subespecialitat dins de la Medicina extrahospitalària, ja que com aquesta, la primera també atén les persones malaltes o ferides en el mateix lloc de l’incident. Però aquesta semblança amaga notables diferències, no només en els procediments o les mesures terapèutiques que es puguin aplicar, sinó en les aptituds i capacitats del personal que forma part de l’equip de rescat.
Els professionals sanitaris que ens dediquem a la Medicina de Rescat de Muntanya considerem que és una Medicina Extrahospitalària “especialitzada”. La característica més notable és que els professionals estan especialitzats en “anar a buscar” les persones “allà on estiguin”, per difícil que sigui l’accés i adverses les condicions atmosfèriques. I això implica saber i haver d’assumir riscos, al mateix temps que mantenim la seguretat de les persones rescatades. Rescatar vol dir precisament això: extraure una persona d’un lloc amb les màximes condicions possibles de seguretat.
Quines aptituds han o haurien de tenir els professionals sanitaris que treballen en el rescat de muntanya?
- En primer lloc, resulta raonable intuir que haurien de tenir experiència en els esports bàsics que es practiquen a muntanya (alpinisme, escalada en roca i gel, esquí de muntanya, espeleologia i barranquisme). Evidentment, tenir una adequada capacitació en tècniques de muntanya facilita la progressió i l’accés a zones complexes i augmenta la seguretat personal i la de l’equip
- Al mateix temps, també haurien de tenir coneixements del medi (tipus d’allaus, tipus de neu, zones de perill, meteorologia, orientació…), conèixer el material que s’utilitza en les activitats de muntanya (equips de protecció personal, cordes, nusos…), i saber realitzar amb destresa les tècniques elementals de seguretat (reunions i ancoratges, gruatge d’helicòpter, tècniques d’autoprotecció i les diferents formes de progressió per a un sistema de cordes (ascens, descens, fraccionaments, etc.)
- Finalment és imprescindible tenir una bona forma física i conèixer les estratègies de salvament utilitzades pels equips de rescat (trasllat en llitera, barqueta de neu, muntatge de hot points, etc.).
Un aspecte que sovint s’oblida és que els professionals sanitaris dedicats al rescat de
muntanya han de tenir una àmplia experiència clínica, coneixements acurats en el maneig del pacient crític i mostrada suficiència en l’estabilització dels pacients greus. També han de tenir capacitat de treball i resistència a l’estrès, condicions necessàries per fer front a serveis de llarga durada, o en condicions ambientals adverses, o en situacions d’aïllament, de dificultat d’accés o d’evacuació de les víctimes. I per damunt de tot, el que han de “saber” els metges i infermers que actuen en el rescat de muntanya és a confortar, cuidar i respectar totes les persones que necessitin assistència, suport o ajuda.
De poc serveix un sanitari amb gran capacitat física i esportiva, si quan arriba al pacient no mostra les qualitats d’un bon assistencial, no només pel que fa als procediments terapèutics o d’estabilització clínica, sinó també en relació amb el tracte amb el pacient, que ha de ser respectuós i amable.
Situacions crítiques per a professionals sanitaris i pacients
El rescat de muntanya és una feina on et pots arribar a cansar molt, on pots passar gana i set, ofegar-te de calor o pelar-te de fred, però, tot i així, sempre hem de garantir la integritat del ferit, de vegades per sobre de la nostra.
A Catalunya, la responsabilitat del rescat de muntanya recau, per llei, en els Bombers de la Generalitat, concretament en un grup especial, el GRAE (Grup d’Actuacions Especials). La responsabilitat de la medicalització dels rescats recau sobre una altre grup especial de Bombers, el GEM (Grup d’Emergències Mèdiques).
Al territori català, el GRAE realitza unes 500 actuacions anuals al medi natural. D’aquestes, el 81% són serveis de salvament i rescat de persones, el 15% de recerca i el 4% restant, activitats anomenades tècniques: supervisar béns en cas de nevades o catàstrofes naturals, salvament d’animals, etc.
Homes d’edat mitjana i amb fractures
Cada any es presta assistència a més de 650 persones en zones de muntanya i en espais aïllats del nostre territori. El 93% d’elles estaven realitzant algun tipus d’activitat lúdica o esportiva, entre les que destaca el senderisme (un 40%). Pel que fa al sexe, els homes (68%) doblen les dones (32%). Les persones rescatades solen ser joves, amb una edat mitjana que està al voltant dels 39 anys.
La patologia més freqüent atesa és la traumàtica, que representa un 80% de les actuacions. Les lesions més habituals són les fractures de les extremitats inferiors, quasi un 59%. La patologia mèdica només representa el 20% i està focalitzada sobretot a l’atenció a pacients amb trastorns ambientals: hipotèrmia, patologia relacionada amb la calor…
Quant a l’època de l’any, el 48% dels serveis s’efectuen a l’estiu i el 50% els festius i caps de setmana. El Pirineu és la serralada on es fan més rescats, un 30%. El 69% dels rescats a Catalunya es fan amb helicòpte, i el 31% amb vehicles terrestres (condicions de nocturnitat, mal temps, boira, vent…). En el 32% de casos de rescat, ha fet falta utilitzar elements tècnics (cordes, grua helicòpter, efectuar tècniques alpines…) per arribar al lloc on es troba la víctima. Encara, però, tenim una signatura pendent: només es medicalitzen un 35% dels rescats.
Esperem que algun dia, els sanitaris més joves, es formin adequadament per poder-se integrar als equips preparats per fer aquesta tasca de medicalització dels rescats. Uns equips que són, i ho puc assegurar després de més de 20 anys d’experiència, un gran equip!
Joan Casadevall, coordinador del Curs de Rescat de Medicina de Muntanya del Centre Internacional de Formació Contínua de la UVic-UCC (Campus Manresa)