Amb aquest article vull posar en valor la metodologia del Coaching com a eina facilitadora del canvi per aconseguir un increment en la qualitat assistencial. En la pràctica professional sanitària cal una emocionalitat compartida i generadora d’empatia que sigui eficaç i que també satisfaci a l’equip de salut, i especialment a la persona, ja que és aquesta, i no la malaltia, qui li dóna sentit a la professió sanitària. I també, perquè els professionals sanitaris tractem persones i no malalties. Per això, crec que és molt important el coneixement en profunditat de les habilitats comunicatives que s’experimenten en fer servir la metodologia del Coaching.
No hem de deixar de tenir present que la relació que establim amb el pacient influirà positivament a l’hora de confeccionar la història clínica, facilitarà l’exploració, suposarà un major nivell de confiança i reconeixement envers l’equip de salut i uns més que acceptables nivells d’adherència i seguiment dels controls necessaris per a l’atenció del problema de salut. En aquesta situació no és difícil d’entendre que estem afavorint el compromís de la persona amb la seva autonomia i responsabilitat en la gestió del seu àmbit personal de la salut.
El pacient, quan acudeix, té expectatives respecte de l’assistència que vol rebre. En general, volen que els professionals es comuniquin amb ells escoltant-los, explicant-los i aclarint tots els dubtes. El consentiment ha de ser informat i no només “firmat”. Si fem tot això, ens beneficiem professionalment tots, ja que si coneixem al pacient milloren les decisions que hem de prendre, en adaptar-nos a les seves necessitats i valors.
El Coaching afavoreix implementar l’ètica en les nostres expressions professionals, especialment en el tracte a les persones, perquè garanteix la qualitat de la relació humana. I èticament ens desperta tots els motius per tal de ser coratjosos amb els que manen, oblidar els objectius si son perversos, i formular-los en conciliació amb el temps que hem de dedicar a la persona, per tal de no fer bé allò que no cal fer, ja que això malmet l’eficiència que necessitem tots plegats.
Des del Coaching, no existeix la possibilitat de sentir a parlar d’una persona que “és el de la 901-A” si té un nom, tutejar-lo sense el seu permís, no explicar-li i no sotmetre’ns a les seves preguntes, i/o no deixar-lo decidir sobiranament sobre la seva biologia. El respecte, l’educació, l’acompanyament, la intimitat, el tracte digne, la humilitat dels professionals, en definitiva, la humanització de tot el procés és un fonament, potser, el més important d’aquesta metodologia. Aplicada a la salut, considera a la persona molt més que un ésser biològic, centrant-lo i donant-li el màxim nivell d’autonomia i responsabilitat que pot assolir en el marc d’un equip multidisciplinar a on és protagonista i no una simple part passiva, contribuint d’aquesta manera a un increment de la humanització del Sistema Sanitari i de la qualitat tant assistencial com personal.
Pau Cinos és tutor i professor del Postgrau de Coaching Personal del Centre Internacional de Formació Contínua del Campus UManresa de la UVic-UCC