Quan arribes al darrer curs del grau en Infermeria tens l’opció de sortir de la teva zona de confort i anar a viure una experiència diferent fent pràctiques en un altre lloc d’Espanya o Europa a través dels programes SICUE o Erasmus+. Són estades d’entre 3 i 5 mesos que donen l’oportunitat a l’alumne de conèixer altres sistemes de salut, altres formes de treballar, altres cultures, noves atribucions i responsabilitats… Són moltes les coses que es poden aprendre en una experiència com aquesta. Per això hem volgut fer un recull de testimonis d’alumnes que han aprofitat aquesta possibilitat que els ofereix la nostra institució universitària.
ABEL PLAZA (Dinamarca University College Copenhagen of Nursing)
A Dinamarca el sistema sanitari és bàsicament públic a tot el país, ja que paguen uns dels impostos més elevats d’Europa, de vora del 40% del sou. D’aquesta manera, amb els impostos ja pagues molts dels serveis com escoles públiques, universitat i atenció sanitària gratuïtes… Tot i així hi ha alguns serveis que si ets menor de 65 anys cal pagar.
La infermeria a Dinamarca no s’estudia com una carrera, és més aviat un grau superior. També el programa educatiu és diferent que el que es fa aquí. Ells estudien durant 3 anys i mig però no és fins quasi al final dels estudis que comencen a fer tècniques.
Els rols de la infermera en el sistema sanitari són variats i depenen de la unitat on es troba. Per norma general és la que s’encarrega de la cura del pacient, tractar les ferides, acompanyar al lavabo, portar el menjar, fer la higiene corporal, donar la medicació, posar vies, tenir cura dels diferents sistemes i bombes i fer de comunicador amb la família.
La família fa un paper molt pobre en la cura del pacient. Molts dels pacients no reben visites. A Dinamarca és normal veure els avis que no reben visita. La família dóna prioritat a tenir cura dels fills. Són me
nys familiars que nosaltres.
La unitat on he estat jo és la unitat d’ortopèdia i és una planta de postoperatoris de fractures de maluc i cames. Aquí la majoria de pacients tenen més de 65 anys i just han sigut operats. Solen estar una mitjana de 5 dies, començant amb fisioteràpia el dia següent de ser intervinguts. Alguns dels pacients es dirigeixen a casa però d’altres han d’anar a centres de rehabilitació per acabar de recuperar-se físicament.
Personalment considero que és una molt bona oportunitat tant personal com professionalment. Veuràs moltes coses diferents, practicaràs l’anglès i coneixeràs un munt de persones d’arreu del món. Obriràs la teva ment després de gaudir una experiència tan enriquidora com aquesta, descobriràs molts llocs i tindràs molts moments a recordar. Els estudiants danesos no estan tan preparats com nosaltres, però que això no t’aturi per gaudir d’una experiència inoblidable.
MARIA CLARET (Universitat UZ Leuven Limburg, Bèlgica)
Des del passat mes de setembre he estat realitzant un programa ERASMUS+ en infermeria a Bèlgica, concretamet al poble de Leuven (a uns 20 minuts de Brussel·les).
Bèlgica és un país que té un sistema sanitari basat en el model Bismark. Això significa que presenta un sistema on la sanitat no està finançada pel Govern, sinó que l’ofereixen asseguradores o organitzadors privats. És un sistema que té una cobertura casi universal gràcies a una assegurança obligatòria.La despesa sanitària la cobreixen en major part els fons públics, però la prestació de serveis és combinada entre serveis públics i privats.
Jo he estat realitzant les meves pràctiques assistencials al hospital UZ Leuven, un dels més grans d’Europa i el més gran de Bèlgica. Allà vaig treballar a la unitat de traumatologia, on vaig poder veure com treballen les infermeres belgues, la connexió de l’equip multidisciplinari, el tracte amb els pacients, l’aplicació de noves tecnologies, patologies diverses, etc.
La unitat física constava de 16 llits: 4 individuals i 12 habitacions dobles. 
Només per a la unitat ens trobàvem davant d’un equip d’infermeria, un equip de logística (són les noies que s’ocupen de la cuina i les deixalles), un equip de fisioteràpia que només treballava en la nostra unitat i que tenia una sala de rehabilitació a la mateixa unitat, un equip de metges -tots metges residents, ja que els doctors o “professors” com anomenem als caps de departament o eminències de la medicina que són els metges que operen sempre estan a quiròfan-, una treballadora social només per la unitat i una ergoterapeuta que és el professional que té la funció d’ajudar el pacient a tornar a instaurar les activitats de la vida diària de la forma correcta. Tots ells treballen de forma conjunta per ajudar a que el pacient recuperi la seva vida habitual el més aviat possible.
A Bèlgica, les infermeres realitzen la cura del pacient en tots els seus aspectes. S’ocupen de les cures bàsiques, com la higiene i la alimentació, també de les cures mèdiques com les cures de ferides i de la col·locació i manteniment de vies perifèriques, a més de l’administració de medicació.
Elles són la via de comunicació entre els doctors i els pacients i familiars. Uns familiars que tenen les visites restringides de les 14 a les 20 hores, sense la possibilitat d’estar amb els pacients durant la nit o el matí. Els familiars estan exclosos del procés de cuidar perquè quan es realitzen les activitats en les que podrien incidir, com en la higiene dels pacients o en ajudar en l’alimentació del pacient, no se’ls permet estar a la unitat.
Una de les millors coses que he observat, ha estat que els pacients no han de pagar per poder veure la televisió. Cada pacient té un televisor mòbil que inclou televisió, internet, radio i telèfon. Tot gratuït, el poden utilitzar tant com vulguin en totes les hores del dia.
El record que em queda d’aquesta experiència és molt positiu, he gaudit molt del lloc i de tot el que he realitzat. L’únic punt amarg penso que ha estat en les pràctiques hospitalàries. Gens de flexibilitat per poder realitzar activitats, gens comprensius en que estava realitzant un programa Erasmus i només capficats en la seva manera de fer. He vist molt la diferència entre “cultures”. Ells són ciutadans europeus i nosaltres per ells som “sureños”. Segons el que em van dir ells, també es nota molt el canvi, ja que nosaltres som més càlids i directes. Però bé, tot són experiències que sempre t’ajudaran en algun moment de la vida, ja hagin sigut bones o dolentes totes les experiències que he viscut en aquest programa estic segura que m’han ajudat a créixer i madurar, i que algun dia els hi podré donar un bon ús.
ANDREA ARNÁIZ (Universidad de Vitoria-Gasteiz)
El servicio vasco de salud (organismo fundado en 1984), más conocido como Osakidetza, es un ente institucional público de la comunidad del País Vasco, bajo la calificación del Ente Público de Derecho Privado cuyo objetivo es la provisión de servicios a través de organizaciones públicas de servicios sanitarios dependientes del mismo. Formar parte de la institución vasca me ha aportado un banco de beneficios y conocimientos con los que he tenido la oportunidad de consolidar nuevas estrategias de trabajo.
Los contribuyentes del equipo asistencial que forman Osakidetza, altamente cualificados en evidencia científica, favorecen la asistencia clínica a los usuarios que solicitan atención sanitaria, favoreciendo el trabajo en equipo interdisciplinar.
La profesión de enfermería, adopta uno de los roles más enriquecedores de la atención clínica, el cuidado integral como dominio profesional. Están especializadas en la gestión y responsabilidad de satisfacer las necesidades y expectativas de los pacientes que acuden a los centros / sistemas sanitarios / sociosanitarios y departamentos, promoviendo una atención de salud óptima.
Toda la red asistencial de Osakidetza (atención primaria y especializada) emplea una única base de datos en referencia a la atención de los pacientes, gestionada desde la Organización Central y de la que sustentan tanto E-Osabide (atención especializada) como Osabide AP (atención primaria). Ambos sistemas están conectados entre sí, se actualizan mutuamente en tiempo real y, por lo tanto, cuando en un punto de la red se modifica o crea un dato, éste queda mo
dificado para ambos programas sanitarios.
La oportunidad de experimentar la práctica en dos de los ámbitos más solicitados en Álava, ha sido todo un descubrimiento enriquecedor para el seguimiento de mi aprendizaje.
En primer lugar, fui partícipe del equipo asistencial que engloba la unidad de rehabilitación U4 del Hospital Psiquiátrico de Álava, organización pública perteneciente a Osakidetza. Una experiencia insólita que me ayudó a poner en marcha técnicas propias de psiquiatría. La atención sanitaria que ofrecen es integral e individualizada, dirigida a las personas con enfermedades psiquiátricas severas de larga evolución, que precisan de los programas propios terapéuticos ofertados, con el fin de disminuir o evitar las secuelas propias de su enfermedad, garantizando en la medida de lo posible la seguridad de los pacientes durante su estancia en el hospital y promover la posibilidad de un retorno a la comunidad con el grado de adaptación y autonomía suficiente para volver a vivir en ella, satisfaciendo sus necesidades y consiguiendo un grado óptimo de integración familiar y social.
El acompañamiento y el mantenimiento de un entorno familiar adecuado, es primordial en la recuperación o rehabilitación del proceso de una enfermedad psiquiátrica. Según el estudio realizado en el Hospital Psiquiátrico, las intervenciones familiares reducen las tasas de recaídas hasta 15 meses después del tratamiento. Por lo que se realizan reuniones familiares individuales orientadas a ofrecer información general sobre las patologías comunes en el servicio, así como la oferta de apoyo emocional durante el proceso de la estancia de los usuarios.
En lo que respecta al servicio de urgencias, tiene la misión de prestar atención sanitaria urgente a los ciudadanos que presentan daños en la salud y ponen en riesgo la función orgánica, psicológica o la vida y que por ello requiere atención médica inmediata, en el tiempo adecuado, con los recursos humanos y técnicos proporcionales para satisfacer las necesidades del paciente siendo habitualmente multidisciplinario, contando así con áreas de atención pediátrica y para pacientes adultos pudiendo dar cobertura a la patología médica, quirúrgica, gineco-obstétrica, traumatológica y psiquiátrica, con soporte de distintas especialidades y servicios centrales de ayuda al diagnóstico.
El servicio de urgencias y emergencias asegura la continuidad del proceso asistencial y por ello procede a una derivación correcta, tanto en la forma como en el medio, de manera que a cada paciente y a cada proceso se le garantiza el nivel asistencial adecuado, al mismo tiempo que se mantiene el principio de equidad, de forma que la geografía no es un factor discriminatorio. Dentro de la red hospitalaria de Osakidetza, los servicios de emergencia cuentan de distintos recursos móviles. Dependiendo de los síntomas que cuente el alertante se enviará un recurso u otro, que puede ser desde la derivación del paciente por sus propios medios a un centro sanitario por no tratarse de una urgencia, hasta el envío de varias unidades en caso de tratarse de un episodio crítico.
Para concluir la reflexión del escrito, una de las ventajas respecto a mi estancia y práctica en los servicios de Osakidetza es la integración de nuevas percepciones competenciales y estrategias de trabajo que engloban la enfermería en los servicios donde he realizado las prácticas y adquirirlas como estudiante de grado y futura profesional.