Enguany, el Dia Europeu de la logopèdia, que s’ha celebrat el 6 de març, ha tingut com a protagonista la disfàgia. La disfàgia s’entén com una alteració del sistema biomecànic de l’acte d’empassar per incoordinació del procés, obstrucció del pas, debilitat o rigidesa muscular (Smith Hammond & Goldstein, 2006).
En els últims anys ha anat agafant un paper rellevant, com ho mostra l’augment de publicacions en aquesta àrea. També, les eines de detecció, l’exploració de la deglució, tant clínica com instrumental, i el desenvolupament d’un ventall cada vegada més ampli i específic per treballar-la en donen fe. Tot i així, es considera encara un símptoma infradiagnosticat.
Un col·lectiu especialment vulnerable a patir disfàgia, i que sovint no se li diagnostica, és la persona d’edat avançada amb molta patologia crònica. La disfàgia orofaríngia (DO) té una prevalença alta en la població geriàtrica. Segons les fonts afecta entre un 30-40% de la població major de 65 anys (Clavé & Peris, 2011) (Rofes et al., 2011); entre un 56-78% (Clavé & Peris, 2011) de les persones grans institucionalitzades; fins a un 47% (Clave & Shaker, 2015) de la gent gran ingressada en un hospital general; i més del 50% dels residents d’edat avançada de residències (Clave & Shaker, 2015). De forma global, la prevalença de la DO en gent gran hospitalitzada en unitats geriàtriques agudes es calcula en un 47% (Cabré et al., 2014). Cal incidir que la prevalença és més alta en pacients d’edat que a més tenen malalties neurològiques i augmenta a mesura que la persona gran es va fent més gran (Teramoto et al., 2008).
La persona gran es caracteritza per una pèrdua de massa muscular i de la seva funció (sarcopènia), una reducció de l’elasticitat dels teixits, canvis en la columna cervical, reducció de la producció de saliva, un estat dental deteriorat, reducció de la sensibilitat oral i faríngia, del gust i de l’olfacte, i disminució de la capacitat compensatòria del cervell. 
Tots ells són aspectes que augmenten la susceptibilitat de manifestar disfàgia i poden actuar com a factors precipitants (Muhle, Wirth, Glahn, & Dziewas, 2015). La manifestació en la persona gran es mostra amb la presència dels següents símptomes que poden abraçar des de tos durant els àpats o una vegada finalitzats, dificultats en la masticació, caiguda de menjar fora de la boca, restes de menjar en la cavitat oral, canvis en la qualitat de la veu després dels àpats, augment de secrecions o mucositats després dels àpats, evitació de determinats aliments, fins als ennuegaments.
La disfàgia pot provocar greus conseqüències per a la salut, com per exemple el pas dels aliments o dels líquids al pulmó (broncoaspiracions), desnutrició o deshidratació. La presència d’algun dels signes abans comentats han d’alertar i s’han de posar en coneixement del metge perquè aquest pugui derivar cap als especialistes. Entre els professionals destacats hi ha el logopeda, que podrà fer una exploració clínica en profunditat, orientar en la necessitat de fer una prova instrumental si convé, i proposar una orientació terapèutica adequada a cada cas.
Núria Oriol, professora del grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Cabré, M., Serra-Prat, M., Force, L., Almirall, J., Palomera, E., & Clavé, P. (2014). Oropharyngeal dysphagia is a risk factor for readmission for pneumonia in the very elderly persons: Observational prospective study. Journals of Gerontology – Series A Biological Sciences and Medical Sciences, 69 A(3), 330–337. https://doi.org/10.1093/gerona/glt099
Clavé, P., & Peris, P. G. (2011). Guía de Diagnóstico y de Tratamiento Nutricional y Rehabilitador de la Disfagia Orofaíngea. Barcelona: Editorial Glosa, S.L.
Clave, P., & Shaker, R. (2015). Dysphagia: current reality and scope of the problem. Nat Rev Gastroenterol Hepatol, 12(5), 259–270.
Muhle, P., Wirth, R., Glahn, J., & Dziewas, R. (2015). Age-related changes in swallowing. Physiology and pathophysiology. Nervenarzt, 86(4), 440–51.
Rofes, L., Arreola, V., Almirall, J., Cabré, M., Campins, L., García-Peris, P., … Clavé, P. (2011). Diagnosis and management of oropharyngeal dysphagia and its nutritional and respiratory complications in the elderly. Gastroenterology Research and Practice, 2011, 1–13. https://doi.org/10.1155/2011/818979
Smith Hammond, C. A., & Goldstein, L. B. (2006). Cough and Aspiration of Food and Liquids Due to Oral-Pharyngeal Dysphagia. Chest, 129(1 Suppl), 154S–168S. https://doi.org/10.1378/chest.129.1
Teramoto, S., Fukuchi, Y., Sasaki, H., Sato, K., Sekizawa, K., & Matsuse, T. Disease, Japanese Study Group on Aspiration Pulmonary. (2008). High inci-dence of aspiration pneumonia in community- and hospital-acquired pneumonia in hospitalized patients: a multicenter, prospective study in Japan. J Am Geriatr Soc, 56(3), 577–579.