Som molts aquells que formem part d’un equip d’emergències. De vegades la nostra experiència ens serveix per desenvolupar-nos com a professionals en un camí assistencial ple d’obstacles.
Per arribar al reconeixement davant la professió infermera en aquest àmbit has d’obtenir un títol com a infermer generalista, després assolir coneixements específics sobre l’emergència, posteriorment demostrar durant uns anys a serveis de cures intensives o urgències hospitalàries que te’n surts bé… Després passes per entrevistes, per pràctiques assistencials, per oposicions, fins que aconsegueixes una plaça en allò que sempre t’ha semblat el cim. Passen els anys i veus com cada dia, cadascuna de les situacions que vius, cada persona que passa per les teves mans, cada nen que perd en un instants minuts de la seva vida mentre em deixo la pell per salvar-lo, et fa replantejar el sentit de viure, sobre fets que en un altre moment serien el pitjor que et podia passar, i pensant-ho bé, tampoc eren tan importants. I amb tot això no deixes de formar-te, de continuar aprenent perquè tens la sensació que, tot i haver contribuït a salvar una vida humana, encara ho podries haver fet millor o d’una altra manera.
Quan tenim davant seixanta alumnes que s’han matriculat a assignatures on el malalt crític és el centre, no tenim altra elecció que narrar en forma de temari els milions de circumstàncies que hem viscut, transmetent allò que aquesta professió ens fa sentir, transmetent la il·lusió amb la qual cuidem, amb la qual fem tècniques que moltes vegades són agressives pel pacient, irradiar aquella impetuositat amb la que iniciem, per exemple, una reanimació cardiopulmonar que serà allò que en un moment determinat necessiti aquell cos que tens davant, on la patologia és temps-depenent, en el qual gairebé no tenim temps per pensar, sinó que hem d’actuar ràpidament i basant-nos sempre en l’evidència científica.
Aquest sentiment, aquesta excel·lència docent, és un valor afegit. Mai cap docent hauria de perdre aquest sentit de mantenir aquest esforç de millora i d’actualització. No només ensenyar, sinó fer aprendre als alumnes, fer sentir la passió per l’emergència. Els procediments teòrics no poden allunyar-se de la realitat, per això és important que s’adaptin a l’aplicació pràctica.
Aquesta identitat docent i professional del professor universitari en matèria d’emergències és un perfil diferenciat, basat en bones pràctiques professionals, experiència i requeriments que la professió exigeix, amb un sentiment de compromís adquirit davant l’alumne, oferint coneixements dotats d’un sentit professional, amb capacitat de domini del nostre saber, seguint patrons de qualitat.
Les noves tecnologies, les habilitat comunicatives, les tècniques de motivació i dinamització de grups, les estratègies d’intervenció i d’avaluació s’aprenen, però transmetre l’emergència s’ha de fer des del cor…
Sara Sevilla, professora del grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC