La literatura científica no mostra cap article que es basi en un consens clínic dels ítems més rellevants d’aquesta prevenció. Per tal d’arribar a un consens clínic adient, el mètode més efectiu i analític per dur-lo a terme és a partir de la tècnica Delphi. El seu nom, proposat per Abraham Kaplan, prové de l’oracle grec Delfos i té com a predecessors el Mètode Vaticà, el qual buscava trobar l’acord entre els cardenals referent a temes de religió [1].
Aquesta tècnica va ser creada l’any 1948 per Olaf Halmer i els seus socis al “The Rand Corporation”, inicialment creada com a eina de pronòstic de fets futurs [2,3]. La primera publicació amb aquest nom és de l’any 1959, de Halmer i Rescher, tot i que el primer estudi aplicat, que comptava amb un panell de 7 experts, és del 1951, fent referència a objectius militars. A partir d’aquí, durant els anys 60, és quan es va iniciar la seva utilització i difusió com a una eina vàlida per a consensuar diversos temes [1,4].
Els objectius d’aquesta metodologia són diversos: desenvolupar un conjunt de diferents alternatives de programes, trobar informació per arribar a un consens del grup d’experts, educar al panell d’experts en relació a la temàtica i indagar sobre difer
ents informacions sobre les quals es puguin crear diferents judicis [4].
La tècnica consisteix en un procés que dóna lloc a la recollida de informació anònima sobre l’opinió de diferents experts sobre un tema concís del qual no hi ha informació exacta o que és pràcticament inexistent. També permet l’estudi estadístic dels ítems avaluats per crear-ne prioritats i objectius. Aquesta permet estructurar un seguit de processos de retroalimentació de comunicació en grup mitjançant una sèrie de qüestionaris per tal que sigui més eficaç la posada en comú de les opinions dels diferents experts sobre un tema en concret, essent interessants els punts oposats més forts debatuts. Així doncs, aquesta tècnica és útil per a una millor comunicació entre els experts i l’investigador quan hi ha diferents impediments per discutir-ho. Per norma general la comunicació és fa per correu electrònic i per tant no es pot dur a terme una posada en comú física per part dels contribuents de l’estudi, cosa que difereix de la tècnica de grup nominal (TGN), tècnica estructurada que permet posar en comú les idees de grups d’experts sobre un tema específic per tal d’arribar a un consens. [2,3,5].
Al llarg de la història de la tècnica Delphi, es descriuen cinc etapes durant el seu desenvolupament, que consisteixen en les següents [1,2]:
Primera etapa, “el secret”, descrita purament per la beneficència dels militars per tal d’arribar a un consens sobre temes de caràcter molt sensibles. Aquesta època es va acabar a partir del 1960, ja que va ser eliminada.
Segona etapa, “la novetat”, utilitzada pels planificadors corporatius als serveis humans i indústria com a pronòstic. També eliminada als finals del 1960.
Tercera etapa, “la popularitat”, finalitzada a mitjans del 1970. Aquesta etapa apareixia a diversos documents com articles i informes.
Quarta etapa, “el control”, descrita com a l’escrutini. Va aparèixer l’any 1975 després d’un atac contra aquesta tècnica produït per Sackman, el qual deia que el mètode era poc científic.
Cinquena etapa, “la continuïtat”. Aquesta etapa és on es troba actualment la tècnica Delphi
Després de cada onada, sempre s’informa als participants dels canvis ens els qüestionaris prèviament revisats, de manera que l’última onada s’acaba quan les opinions conflueixen en una mateixa idea. El percentatge de consens pot variar des del 50% al 80%, depenent de factors com per exemple la quantitat d’experts [3,6]. El fet de rebre les opinions anònimes dels altres participants i tornar-se a plantejar ítems de les onades passades dóna lloc a que els participants tinguin l’oportunitat de reavaluar la seva opinió, la qual cosa fa que aquests es mostrin més predisposats a participar i a aportar idees noves [7].
La metodologia Delphi és aplicable a diversos temes i àrees: des de crear un consens històric sobre el qual no es coneixen les dades precises, passant per crear models educatius, consensuar planificacions urbanístiques, crear consens sobre les armes o prevenció de conflictes bèl·lics, fins a desenvolupar un consens per a l’avaluació i estandardització de qualitat i selecció de tractaments preventius en l’àmbit sanitari i medicina [2,3,7].
És per això que aquesta tècnica està ben situada en el marc de la salut, ja que l’opinió i coneixement dels experts és el punt bàsic a partir del qual crear un bon procediment davant d’un problema en àrees de la salut. Des de la creació d’aquesta metodologia, es troben més de 1.000 publicacions relacionades amb temes de salut [8].
Bowles et al 1999, van recollir un conjunt de dades a través de publicacions en les quals s’utilitzava la metodologia Delphi. Aquest, de 288 publicacions, en va trobar 187 adreçades a la infermeria i 101 adreçades a la fisioteràpia, a la teràpia ocupacional, a perspectives mèdiques i a l’odontologia [9].
Un exemple de la relació entre l’àmbit de la salut i la metodologia Delphi n’és l’estudi creat per Viera et al., al 2012, que té com a objectiu crear un qüestionari per analitzar els hàbits d’activitat física en els alumnes d’una universitat de Huelva. En aquest cas, es va contactar amb 8 experts relacionats amb l’activitat física i salut, interessats i afectats per aquest problema, per tal de donar una opinió objectiva i poder clarificar idees [4,10].
Cal remarcar que aquest mètode té tant avantatges com limitacions. Com a avantatges hi trobem l’anonimat del panell d’experts, la retroalimentació controlada de la informació i les enquestes, la possible utilització de diferents variants estadístiques per a la interpretació d’aquestes dades i també el fet de poder arribar a un consens a partir dels canvis d’opinions quan es llegeixen la dels altres –cosa que també es pot considerar com a limitació- [2,3,10].
Com a limitacions hi trobem el fet d’imposar idees preconcebudes sense tenir en compte algunes de les opinions proposades, la seva coordinació entre el panell d’experts i la metodologia emprada la informació presentada al panell d’experts estigui mal codificada i provoqui males interpretacions [3,11].
En quant a la fisioteràpia, la literatura científica mostra gran quantitat d’evidència iniciada mitjançant la tipologia d’estudi Delphi [12-15]. La necessitat de partir del coneixement obliga a buscar l’expertesa com a font de consens i dinamització de la recerca. En resum, podríem afirmar que el sistema Delphi és la metodologia que ens permet construir el primer pas d’un llarg camí en la direcció correcta.
Ariadna Muñoz, estudiant de quart curs del grau en Fisioteràpia a la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC i Rafel Donat, professor del grau en Fisioteràpia
Bibliografia:
1. Varela-Ruiz M, Díaz-Bravo L, García-Durán R. Descripción y usos del método Delphi en investigaciones del área de la salud. Investig En Educ Médica 2012; 1(2):90-5.
2. Imran M. Using Experts’ Opinions Through Delphi Technique. Pract Asses Res Eval . enero de 2007;12(4).
3. De Meyrick J. The Delphi method and health research. Health Educ. febrero de 2003;103(1):7-16.
4. Hsu CC. The Delphi Technique: Making Sense Of Consensus. Pract Asses Res Eval . agosto de 2007;12(10).
5. Potter M, Gordon S, Hame P. The Nominal Group Technique: A useful consensus methodology in physiotherapy research. NZ Jour of Physio. noviembre 2004;32(3):126-130.
6. Hasson F, Keeney S, McKenna H. Research guidelines for the Delphi survey technique. J Adv Nurs. octubre de 2000;32(4):1008-15.
7. Yañez Gallardo R, Cuadra Olmos R. LA TÉCNICA DELPHI Y LA INVESTIGACIÓN EN LOS SERVICIOS DE SALUD. Cienc Enferm. junio de 2008; 14(1):9-1.
8. García Valdés M, Suárez Marín M. Empleo del método Delphi en investigaciones sobre salud publicadas en revistas científicas cubanas. Rev Cuba Inf En Cienc Salud. junio de 2013;24(2):133-44
9. Bowles, Nick. “The Delphi technique.” Nursing standard 1999; 13(45): 32-6.
10. Viera EC, Robles MTA, Fuentes-Guerra FJG, Rodríguez JR. Diseño de un cuestionario sobre hábitos de actividad física y estilo de vida a partir del método Delphi. E-Balonmanocom Rev Cienc Deporte. 2012;8(1):51-66.
11. Fink A, Kosecoff J, Chassin M, Brook RH. Consensus methods: characteristics and guidelines for use. Am J Public Health. septiembre de 1984;74(9):979-83.
12. Wiangkham T, Duda J, Haque MS, Rushton A. Development of an active behavioural physiotherapy intervention (ABPI) for acute whiplash-associated disorder (WAD) II management: a modified Delphi study. BMJ 2016; 14;6(9) :e011764. doi: 10.1136/bmjopen-2016-011764.
13. Luedtke K, et al. International consensus on the most useful physical examination tests used by physiotherapists for patients with headache: A Delphi study. Man Ther. 2016; 23:17-24. doi: 10.1016/j.math.2016.02.010.
14. Eubank BH, et al. Using the modified Delphi method to establish clinical consensus for the diagnosis and treatment of patients with rotator cuff pathology BMC Med Res Methodol. 2016; 16(1).
15. Barrett EM, Hussey J, Darker CD. Feasibility of a physical activity pathway for Irish primary care physiotherapy services. Physiotherapy, 2016.