Parlem de la mort. Parlem-ne aquí i ara, i parlem-ne més sovint. Perquè parlar de la mort ens ajuda a situar-nos a la vida.
Això vàrem fer fa unes setmanes a la Fundació Universitària del Bages, acollint la Taula de Diàleg “Acompanyament al final de la vida”. Ho vàrem fer de la mà de Sor Lucía Caram, que ens va parlar de la dimensió espiritual de l’ésser humà, del Dr. Marcos Gómez, que ens va emocionar amb el seu missatge sobre morir en pau, i vàrem compartir experiències amb diversos professionals del territori que afronten cada dia la difícil tasca d’acompanyar al final de la vida. Escric aquí la paraula difícil volgudament. Amb tota la intenció. Perquè en aquest marc social i cultural de la pressa (temps líquids, segons Bauman), del fer i fer sense aturar-nos a pensar, en una època d’avenç vertiginós a nivell biomèdic i biotecnològic, on l’esperança de vida és cada vegada més llarga, acostumem a viure tots plegats ens una falsa il·lusió d’eternitat. I en aquestes circumstàncies, treballar per al final del cicle és francament complicat.
I amb tot, no conec cap veritat més absoluta que el fet que amb la vida hi va la mort. Ineludiblement. Per a tots. Per això hem de ser capaços de parlar-ne i d’explorar les emocions que ens desperta el fet de fer-ho. Sí, apareix la por i la negació, però també apareix la necessitat d’omplir la vida de vida.
És extensa la literatura científica que aporta dades sobre els beneficis d’un bon
acompanyament al final de la vida. Beneficis per a la persona que marxa (en cas que es tracti d’una mort més o menys previsible i que permeti, per tant, acompanyar-la) i per a les persones estimades d’aquest ésser que se’n va (ja sigui de forma sobtada o fruit d’un procés més o menys llarg). Les persones que senten confort en aquest difícil tràngol, acostumen a reportar menys dolor, menor ansietat, i una percepció del pas del temps que ens ha de fer pensar en un millor benestar generalitzat.
Rebre una adequada atenció professional i humana i de qualitat al final de la vida no s’hauria de considerar un privilegi, sinó un dret humà fonamental. La dignitat d’un poble radica en l’atenció que és capaç de donar als seus ciutadans més dèbils, més pobres, més indefensos, més febles, més vells, més fràgils i més malalts. Aquest és el millor indicador del nivell de civilització.
Parlem més de la mort, i parlarem també de com volem viure la vida.
Carlota Riera, degana de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC