Segons l’informe de l’Obseravtori Europeu de Polítiques i Sistemes Sanitaris de l’OMS, en els darrers anys hi ha hagut un augment significatiu de prescripcions de psicofàrmacs directament proporcional al número de diagnòstics d’hiperactivitat. Les dades constaten diferències entre països i situen Espanya en la primera línia del diagnòstic del TDAH i de la prescripció d’estimulants, mentre que a països com França gairebé és inexistent.
Aquesta tendència també està arribant als adults. Segons dades de l’IMS Health dels EUA, l’any 2012 es van prescriure 16 milions de receptes per tractar el TDAH a persones entre els 20 i els 39 anys. En 5 anys, aquestes dades s’han triplicat i s’ha arribat als 56 milions de prescripcions. A Catalunya, i tenint en compte els casos atesos pels centres de salut mental que atenen joves i infants (CSMIJ), es diagnostiquen un 23% de casos de TDAH en el col·lectiu que va des de la primera infància fins als 17 anys.
El TDAH és un diagnòstic que ha experimentat un augment espectacular malgrat que, tant el diagnòstic com el tractament, no estan exempts de polèmica. Un gran nombre de professionals, investigadors, pediatres, psiquiatres i psicòlegs posen en dubte un diagnòstic que comporta un tractament farmacològic amb greus efectes per als pacients.
Aquest és un element clau per entendre el problema. A Catalunya, la Generalitat ha elaborat un protocol que ha generat nombroses crítiques i que ha mobilitzat professionals de diversos àmbits a signar un manifest en contra. Aquest protocol ha estat elaborat per la Direcció General de Planificació i Recerca en Salut dins del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i es presenta com la implementació de la Guia de Pràctica clínica sobre el TDAH en nens i adolescents del Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad. La guia ha estat rebutjada per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
En aquest protocol es defineix el TDAH –seguint els criteris diagnòstics del DSM-IV- com un trastorn del neurodesenvolupament amb origen neurobiològic que es manifesta en conductes de desatenció, hiperactivitat i impulsivitat que interfereixen en el rendiment escolar i laboral. En el protocol s’assegura que el tractament farmacològic basat en psicoestimulants, com el Metilfenidat i l’Atomoxetina, presenten una elevada eficàcia i seguretat per al seu tractament. Malgrat la seva prescripció, l’Agència Europea de Medicaments diu que el Metilfenidat és un estimulant del sistema nerviós central, del qual se’n desconeixen amb precisió els possibles efectes a llarg termini en el tractament del TDAH perquè no es disposa de dades suficients. Pel que fa als efectes secundaris, adverteix que, entre d’altres, pot comportar alteracions cardiovasculars, per la qual cosa seria imprescindible fer exàmens acurats tant abans com després del tractament. També adverteix que pot provocar trastorns psiquiàtrics com depressió, mania, hostilitat o comportament suïcida. Igualment, el prestigiós National Institute for Health and Clinical Excellence (NOCE) del Regne Unit ha publicat una Guía pràctica per al diagnòstic i tractament del TDAH que reconeix que el diagnòstic no implica una causa mèdica o neurològica.
En aquesta línia és en la qual es posiciona el Doctor Marino Pérez, autor de ‘Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil’. En aquesta obra, juntament amb Fernando García de Vinuesa i Héctor González Pardo, critica i qüestiona el diagnòstic de l’anomenat Trastorn per dèficit d’atenció (TDAH). Aquest diagnòstic, com a entitat clínica diferenciada, suposa, segons ells, donar caràcter de patologia a problemes normals de la infantesa i convertir-los en diagnòstics susceptibles de ser medicats. Perez defensa que, malgrat l’abundància d’investigacions sobre la suposada base neurobiològica del diagnòstic del TDAH, la revisió crítica de la literatura científica existent en l’actualitat no permet establir de forma concloent la pretesa naturalesa neuroconductual o neurobiològica d’aquest diagnòstic.
La qüestió es greu, ja que instàncies polítiques com el Parlament Europeu, amb el seu llibre blanc sobre el TDAH, i a Espanya, amb la seva inclusió en la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), pot ser que s’estigui donant credibilitat a un diagnòstic del qual no n’hi ha evidències. La natura del TDAH està per determinar i de fet és una qüestió, ara per ara, massa controvertida.
Marino Pérez, que el proper 4 de maig serà a UManresa per oferir una conferència sobre aquesta qüestió, és especialista en Psicologia Clínica i Catedràtic de Psicopatologia i Tècniques d’Intervenció a la Universitat d’Oviedo. És autor de nombroses publicacions en revistes científiques tant nacionals com internacionals. El seus temes d’investigació tenen a veure amb la naturalesa dels trastorns psicològics i el seu tractament. És autor de diversos llibres, entre ells, El mito del cerebro creador (2011), i coautor de La invención de los trastornos mentales (2007). Més recentment ha publicat Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil (2014).
Miguel Pérez, psicòleg i professor del grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut d’UManresa