L’assetjament escolar, un greu problema de salut col·lectiva

L’Alan no va celebrar aquest Nadal. No ho va fer perquè es va suïcidar el dia abans.

Una notícia colpidora que em va fer pensar en tots aquells nois i noies, adolescents, que pateixen assetjament escolar i per als quals el Nadal pot suposar un petit oasi de pau. I dic petit perquè les noves tecnologies han convertit l’assetjament escolar en un maleït seveneleven, però 24 hores i 365 dies l’any. Ja no hi ha pausa ni descans. En qualsevol moment pot sonar un whatsapp amb un missatge del graciós de torn: “Marica, què fas?”, “Hola puta!”… Colpidor.

L’Alan, un noi transsexual de 17 anys, es va suïcidar perquè no aguantava més la burla dels seus companys. Me les puc imaginar i se’m posen els pèls de punta, perquè és un clar indicador que tenim un problema de salut greu. Sí, un problema de salut. De salut, ho ha llegit bé.

Fa ja moltes dècades que l’OMS va proposar una definició de salut àmplia i majoritàriament acordada, entesa com l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no sols l’absència d’afeccions o malalties. I malgrat això, malgrat el pas de prop de 70 anys des d’aquesta definició, encara no hem assumit col·lectivament que per gaudir d’una bona salut hem de gaudir d’unes bones relacions socials.

Segons dades d’Ensenyament, un 4% d’alumnes de secundària considera que ha patit episodis greus d’assetjament escolar a Catalunya. Aquestes víctimes (els assetjats) pateixen ansietat, depressió, aïllament social, i un llarg etcètera. Segurament això ja és conegut, però com que afecta a uns pocs (un 4%), s’acaba convertint en el problema (malson) de l’afectat i el seu cercle més íntim (pares i mares i, amb sort, algun amic o educador).

Però avui em vull fixar en l’altre 96%. Vull fer esment als assetjadors i als observadors silenciosos de les aules de secundària. I si resultés que l’assetjament escolar suposés, també per a tots ells, un fet devastador en el seu estat de salut i, en definitiva, per a la salut col·lectiva?

Segurament això que plantejo es manifesta a més llarg termini i de forma descontextualitzada, i per això no ens ho sembla. Però és. Mares i pares, educadors i agents socials, m’explico: no és un bon indicador de l’estat de salut (mental i social) del seu fill/a si aquest es riu o ridiculitza una altra persona de forma persistent. Indica, entre altres coses, falta de confiança en ell/a mateix, poca tolerància a la diferència, falta d’empatia, manca de control emocional, necessitat malaltissa de pertànyer al grup i, per tant, inseguretat i por. I probablement, en aquest just moment, cap d’aquests problemes es manifestarà com a tal. Però prengui’n nota, perquè aquest/a jove que avui és el “rei del mambo” deixarà de ser-ho en pocs anys. Descobrirà que no té el poder que creia, que la seva forma de resoldre els conflictes és inadaptada, que arrossega una agressivitat que ara allunya altres persones, que el món no sempre funciona com vol. I això, creguin-me, li comportarà problemes, i ens en portarà a tots.

Prenguem-ne tots nota. Considerem-ho clara i contundentment un problema de salut pública i fem-hi front units. Dissenyem programes de promoció d’hàbits socials saludables i apliquem-los. Mostrem-nos contundents davant la més mínima alarma o indici de mala salut relacional entre companys, i desaprovem d’una vegada per totes qualsevol acte de violència a les aules. Deixem de considerar-ho “coses de l’edat, sense importància” perquè això ens converteix en còmplices.

Si no és així, seguirem emmalaltint; individual i col·lectivament.

Perquè el proper Nadal tots els Alans puguin seure a taula, tranquils, amb les seves famílies.

Carlota Riera, Degana de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya