Avís: millor plantejar-se aquesta pregunta el primer dia que es posa el primer peu a una universitat per formar part de la seva comunitat, sense excepcions. I em refereixo a estudiants, professors, investigadors… fins i tot a personal d’administració i serveis! Ja que si la pregunta es planteja just a les acaballes de l’experiència, llavors haurem fet tard en tot un ventall molt extens de vivències irrepetibles que ja no formaran part de la nostra història de vida. I això, si acaba succeint, serà tota una pèrdua de temps tràgica i irrecuperable.
Dit això, i adreçant-me sobretot als estudiants, una recomanació: intenteu treure el màxim de suc possible a la vivència universitària, feu un tast intens de tot el que suposa ser universitari, entre responsabilitats, gaudi, creixement personal, relacions personals, formació com a ciutadà, i aportació real al coneixement del que acabareu sent partícips.
I iniciem la reflexió per on pertoca, que no pot ser res més que el primer pas d’un llarg camí: on tenim plantats els peus? Doncs senzill: a una universitat. I això vol dir que engeguem un llarg camí en una institució que, per definició, està dedicada a la formació superior i dins la qual s’ensenya, es crea, s’investiga i es participa de la cultura científica i humanística d’una comunitat i del món sencer. I això no és gratuït, ja que la universitat no funciona ni avança mitjançant cap més mecanisme ni estructura que el de l’intel·lecte de la seva comunitat, la matèria gris dels cervells que la componen, la suma de les seves idees, opinions, capacitats i limitacions.
I aquí arribem a l’eix de l’engranatge: la neurona que pot estar viva, malgrat tot, també, al cap d’un alumne. De fet, l’alumnat representa el percentatge més nombrós en caps i neurones, de la comunitat universitària, i això suposa una responsabilitat relacionada amb la definició mateixa d’universitat, ja que també hauria de ser nombrosa en idees i capacitat de creació. Cert és que la primera de les tasques relacionades amb aquest “…i ara què” és posar colzes i estudiar. Però un universitari, al contrari de un estudiant, té l’obligació per definició d’anar molt més enllà, i de barrejar aquest camí amb una experiència vital que deixi petjada forta en ell mateix i en la comunitat que l’acull. És per això que no hem de perdre el nord, ja que no estem parlant d’un simple centre d’estudis on regalen guitarres… La universitat convida a que l’universitari s’involucri, per arribar al cap del camí, en d’altres tasques més enllà de l’estudi, que el faran créixer com a tal: investigar (fer-se preguntes), crear coneixement, participar i fomentar la cultura de les disciplines per a les quals es forma i la comunitat mateixa. I aquest punt resulta imprescindible i s’ha de reconèixer com a tal per cuidar-lo, mimar-lo i fer-lo créixer.
A les proves em remeto. Les conclusions d’un estudi recent del Laboratori d’Economia Experimental de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI), en col·laboració amb la Universitat Complutense de Madrid (UCM), publicat en Applied Economics (1), revela que els professors que investiguen ensenyen més i amb més qualitat. Tenen millors capacitats de transferència i, per tant, són més eficients en les tasques de generar coneixement, transmetre’l i fomentar cultura en les disciplines on són experts. Relacionats podríem trobar un munt d’estudis científics emmarcats en aquest tema que, a mode de vasos comunicants, relacionen les habilitats d’investigar amb les d’ensenyar, aprendre, crear i fomentar cultura. No és estrany, ja que tots aquests paràmetres formen part de l’equació fantàstica i màgica que cada dia es dóna i manifesta a la universitat.
Si simplement utilitzem la lògica, sotmesa al context universitari, igual que un professor és més bon professor gràcies a que és investigador, un bon alumne és més bon alumne si s’involucra, participa i genera recerca. Per descomptat… arribarà a ser molt millor professional. Una cosa està fortament lligada a l’altre, sobretot si el que es pretén és generar cultura científica o humanística de qualitat, amb utilitat i usabilitat per la comunitat. Així doncs, un estudiant universitari no hauria de ser només una simple estufa escalfa cadires, professional dels apunts i dels exàmens, i expert ens els copypastes més artístics del rincondelvago o la patatabrava, si el que pretén és que la seva experiència (i els diners que costa, que no són pocs) sigui veritablement una experiència universitària que l’enriqueixi com a persona.
…I ara què? Doncs ara toca, en primer lloc, devorar de manera elegant llibres i lliçons, adobades d’articles, cercadors, abstracts, conferències i reunions en grup de treball, per degustar, més tard, les suculentes preguntes de potes grosses i les pinces carregades de tinta de boli BIC amb salsa de test i qüestionari en anglès. I les postres, potser el millor, un assortiment de treballs, aportacions, idees, mapes mentals i furts de dubtes amb coneixement glacé i cobertura reduïda de precedents i estat de l’art del tema. Tot això banyat amb un bon caldo de preguntes calentes, blanques o negres, joves o envellides en barrica… amb records d’aromes de fusta de l’arbre de la sapiència i notes herbals dels prats dels pensadors. I cava. que no falti el cava! Tot ben regat d’un cuvé encara amb pols florida de la història amb bombolles fines de converses entre amics, professors i altres personatges, d’aquelles que al final del paladar et pica la curiositat i t’acaba marejant una mica… et trastoca el cervell, per girar-lo i veure les coses des d’angles i punts de vista nous i de vegades impossibles. Prohibit eruptar! Un s’ho ha de quedar tot per créixer i fer créixer aquesta mateixa cuina que alimentarà altres cervells i vides inquietes.
Doncs bé, fer la digestió de tot això és impossible si no tenim la sal de la recerca, el pebre de les preguntes i, sobretot, les ganes de menjar i acabar amb tot el que tenim al plat, com ens deia la mare. Investigar és, doncs, l’enzim que aconseguirà transformar un simple alumne en un veritable universitari, un simple professor en el millor docent… i afegeixo… millor persona segur i millor ciutadà i millor professional.
No us oblideu del dubte (el pitet)! I aneu amb compte, ja que això no és una recepta ni una fórmula magistral ni res que s’hi assembli ni per casualitat: és un tatuatge d’aquells que es planten just en el còrtex cerebral, ben visible, al costat d’aquell grup de neurones que es graten molt les unes a les altres perquè tenen molta curiositat a les dendrites.
(1) Garcia-Gallego, A.; Georgantzis, N.; Martin-Montaner, J. i Perez-Amaral, T. «(How) Do research and administrative duties affect university professors’ teaching?» Applied Economics 47 (45), 2015. DOI: 10.1080/00036846.2015.1037438
Xavier Gironès, director d’Innovació docent i recerca del Campus Manresa de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya