En el pràcticum I d’Infermeria ens trobem amb alumnes de segon curs amb un baix nivell d’habilitats pràctiques, però amb un elevat grau de motivació per aconseguir-les. És per això que, des de fa temps, el Grau d’Infermeria va introduir la simulació de baixa fidelitat per tal de que des d’un bon principi, l’alumnat aprengués de la forma més pràctica diferents procediments bàsics.
La transformació i els avenços en simulació dins de la institució universitària ha fet que l’equip docent d’infermeria ens haguem plantejat un canvi en el nivell de simulació en tots els pràcticums del grau. L’experiència en simulació tan enriquidora que l’alumnat de quart i el professorat vàrem viure durant quatre setmanes en el pràcticum IX, ens ha fet reflexionar sobre la possibilitat d’introduir la simulació en els diferents cursos del grau.
El pràcticum I tenia una part de tallers pràctics amb simulació de baixa fidelitat que eren avaluats pel professorat de forma genèrica. A això s’hi sumava una prova escrita de continguts que representava un gran percentatge de la nota. Analitzant el mètode d’ensenyament i avaluació que utilitzàvem, vàrem ser conscients que estàvem actuant de forma ambivalent: apostàvem per la pràctica, però ho avaluàvem tot mitjançant una prova escrita de coneixements.
És per aquest motiu, que vàrem decidir mantenir els tallers d’embenats, sondatge vesical, sondatge nasogàstric, respiratori, drenatges, mecànica corporal, administració de medicació i accessos vasculars amb simulació de baixa fidelitat. I vàrem reconvertir els antics tallers d’higiene corporal i de mobilització del pacient en pràctiques simulades que ens permetien assolir les diferents competències del grau i al mateix temps que els alumnes integraven els diferents conceptes treballats en els altres tallers. Com a material docent els alumnes disposen d’un dossier de continguts penjat a l’aula virtual, a més d’un vídeo de suport gravat a les aules de simulació que mostra com el professorat realitza una higiene i mobilitza a un pacient amb un baix grau d’autonomia.
La simulació consta de 12 situacions dissenyades per avaluar les habilitats pràctiques. Es reparteixen els alumnes en grups de 12. Aquests alumnes actuen amb parelles escollides a l’atzar, intentant que estiguin formades per alumnes més novells i per altres que ja tenen experiència en la pràctica assistencial. D’aquesta forma es fomenta l’aprenentatge entre iguals. Després de l’actuació, la parella d’alumnes, juntament amb els companys i el professorat, analitzen en un ‘debriefing’ com ha estat la intervenció dels estudiants en cada situació.
La reflexió que podem extreure d’aquesta experiència és realment positiva ja que el feedback que els alumnes ens han transmès en cada sessió ha estat favorable. Entre els comentaris recollits ens diuen que “ens ha agradat molt”, “he après més així que amb una classe teòrica” o “m’ha ajudat molt veure que el que pensava que sabia a través dels apunts, en la simulació he vist que no i m’ha ajudat a identificar-ho”.
Com a professorat hem pogut veure com actuacions petites i específiques basades en la simulació pensada per a alumnes novells permeten la integració dels coneixements obtinguts en els altres tallers del pràcticum. Per altra banda, en el “debriefing” l’anàlisi i la reflexió han estat molt riques en contingut, permetent la generalització d’aquests procediments en la seva futura pràctica assistencial. Les experiències del professorat en l’àmbit assistencial han permès crear un ambient distès i càlid que afavoreix la integració dels conceptes i la part més humana de la pràctica.
En aquesta experiència, el professorat encara estem en procés de creixement. És per això que ens plantegem introduir, de cara a propers cursos, algunes millores. Estem pensant, per exemple, en la possibilitat d’introduir una coavaluació per tal d’ajudar a l’alumne a anar desenvolupant una reflexió critica de les seves actuacions i la dels companys. També la incorporació d’una avaluació envers al professorat que ajudi a poder detectar punts forts i punts a treballar que des del punt de vista del docent ens poden passar per alt. I per últim, i no menys important, creiem que és indispensable continuar millorant la creació dels diferents escenaris de simulació així com les habilitats en la conducció dels “debriefings” com a figures de suport.
Aida Camps i Antònia Puiggrós, professores del Grau en Infermeria a UManresa