L’avaluació clínica del peu es basa en l’observació, la palpació i en proves funcionals, sense utilitzar instruments complexos o tècniques de diagnòstic per la imatge. És una eina d’ús diari en totes les consultes de podologia, fisioteràpia o medicina, i és fonamental per realitzar un diagnòstic i un pla de tractament adient pels trastorns del peu i de la resta de l’extremitat inferior.
Una completa avaluació clínica ha de tenir en compte la complexitat del peu i de la resta de l’extremitat inferior, i fins i tot de la columna vertebral, per tal que sigui clínicament rellevant. Alguns estudis demostren que els resultats en el tractament ortopodològic del dolor de genoll són millors en aquells peus amb una major mobilitat (Vicenzino, 2010) o que existeix una relació entre la postura i la mobilitat del peu i el risc a patir determinades lesions. Al mateix temps, la sistemàtica en l’exploració ha de ser el més senzilla, pràctica i econòmica possible.
Postura i mobilitat del peu… És el mateix?
No, tot i que estan relacionades. La postura del peu és la forma que adopta en posició estàtica. Una classificació tradicional de la forma o la postura dels peus es feia dient si aquests eren plans o buits (cavus), fixant-se en l’alçada de la volta plantar. Actualment es fan servir classificacions més fiables i més globals, com veurem a continuació.
La mobilitat del peu determina com de rígides o de mòbils són les seves articulacions. Es valora calculant la diferència en una mesura del peu (alçada, amplada…) entre dues posicions determinades.
La Postura i la mobilitat estan relacionades. Cornwall i McPoil han demostrat que les persones que tenen un peu més ample o un peu més pronat, presenten una major mobilitat. I malgrat això, per una valoració global, completa i clínicament rellevant, aconsellen mesurar totes dues, ja que estan relacionades i són complementàries, però són mesures diferents.
Valoració de la postura del peu
- Alçada del Navicular
Es coneix en la literatura de parla anglesa com Navicular Height. Consisteix en palpar la tuberositat del navicular de forma clínica i mesurar la distància des del terra. Ens dóna una idea de l‘aplanament de la volta plantar. Com que aquesta distància tindrà la mateixa repercussió en un peu petit (que calci un 36, per exemple) i un peu gran (amb un 45) es pot transformar en un índex, tot dividint aquestes dues mesures (l’alçada del navicular entre la longitud del peu). Ja no és una mesura en mil·límetres, sinó un índex sense unitats i per tant perfectament comparable.
- Índex de la postura del peu (IPP-6)
En anglès es diu Foot Posture Index (FPI-6) i el va desenvolupar el Dr. Redmond, un professor de la Universitat de Leeds, tot cercant una eina que pogués valorar, en un entorn clínic, la postura del peu de forma visual, senzilla i global. El disseny inicial incloïa vuit ítems, dels quals van descartar-ne dos després de sotmetre’ls a unes proves de validació, que no van superar (Rasch analysis). La versió definitiva valora sis aspectes del peu. R. Pascual i altres Professors de Podologia de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en van realitzar una traducció al castellà, en col·laboració amb l’autor.
Per fer-ho, el pacient se situa en bipedestació, en posició relaxada, amb la base de sustentació i l’angle de progressió en estàtica i colzant els dos peus (aquesta postura en bipedestació s’assembla a la posició en la que el peu funciona durant la fase de recolzament en el cicle de la marxa).
Els sis criteris clínics emprats en l’IPP són:
- palpació del cap de l’astràgal (únic element que es valora des d’una posició anterior);
- curvatura supra i inframaleolar lateral;
- posició del calcani en el pla frontal;
- prominència de la regió talo-navicular;
- congruència de l’arc longitudinal intern;
- abducció \ adducció de l’avantpeu respecte al retropeu.
Cadascun d’aquests ítems es puntua entre +2, quan les postures són cap a la pronació, i -2, quan són en supinació, corresponent a zero les postures neutres. La suma dels 6 ítems donen un resultat que oscil·la entre -12 per un peu altament supinat i +12 per un peu altament pronat. També es pot classificar el peu en 5 categories:
- Normal: 0 a +5
- Pronat: + 6 a +9
- Altament pronat: 10+
- Supinat= -1 a -4
- Altament supinat: -5 a -12
Aquests són només dos exemples. Hi ha una gran varietat de paràmetres i de proves que ens permeten classificar el peu, però no totes elles tenen una fiabilitat demostrada. L’any 2000, Williams y McClay van comprovar-ne 7, i van trobar que la més fiable i vàlida era el denominat Índex de l’alçada de l’arc (Arch Height Index o AHI en anglès). Utilitza una senzilla plataforma amb un peu de rei (calliper) digital amb el qual es mesura la distància del terra al dors del peu, en un punt situat al 50% de la longitud total del peu. Per tal que es pugin comparar peus de diferents mides es converteix en un índex, dividint el valor entre la longitud del peu.
Només dues dades estadístiques: la seva fiabilitat interobservador es correspon amb una correlació intraclasse de ICC=0,811 en 10% del pes, ICC=0.848 en 90% del pes; validesa: ICC=0,844 en 10% del pes, ICC=0.851 en 90% del pes).
Carles Escalona, professor dels estudis de Podologia d’UManresa
One Reply to “Dues formes gratuïtes i una de barata de quantificar la postura del peu”