El passat 9 de març vaig tenir l’oportunitat de participar en una de les taules rodones que s’oferien a la XVIII edició de les Jornades Científiques de Barcelona. El motiu que es plantejava a debat en aquesta taula era de tipus pediàtric: Suports plantars, sí o no? Tema tan controvertit com recurrent no només en la comunitat podològica sinó també en tot l’àmbit sanitari, que ha passat al terreny de l’opinió pública arran de la publicació de diverses estudis en els últims anys.
Vaig tenir l’honor de compartir taula amb el professor Josep Mª Albiol, veu amb experiència contrastada en l’àmbit de la podologia pediàtrica, el Dr. Rosend Ullot, adjunt del servei de traumatologia i ortopèdia de l’Hospital Sant Joan de Déu a Barcelona i un altre company metge i especialista en pediatria.
En general, els punts de vista sobre la qüestió que vam oferir tots quatre no van ser contraposats. No obstant, cadascú de nosaltres enfocàvem la qüestió en funció de la nostra especialitat.
M’agradaria exposar breument la meva visió, que va ser la que vaig intentar transmetre als assistents al debat.
Tornant als estudis que abans he mencionat, la majoria d’aquests conclouen que l’evolució natural d’un peu pla infantil, en la majoria de casos, es dirigeix a la seva correcció espontània. Estem d’acord. Així es constata comparant de forma transversal la incidència del peu pla infantil en diferents grups d’edat. Però d’aquests estudis, els medis de comunicació extreuen titulars, des del meu punt de vista, tan parcials com injustos, i fent lectures errònies: ”El 90% dels SP són innecessaris”. Una cosa és dir que en moltes ocasions el peu normalitza la seva estructura de forma espontània i una altra molt diferent és afirmar que els suports plantars no tenen cap funció i que són innecessaris.
Si bé és cert, com conclouen aquests estudis, que la majoria de peus plans infantils evolucionen favorablement per si sols, el suport plantar en aquests casos no té com a objectiu la correcció morfològica, ja que queda ben clar que això només depèn del propi peu, sinó el restabliment de la seva funció. Un peu amb una funció normal tant estàtica com dinàmica, serà més estable, més eficient i no patirà les conseqüències d’un estrés per tracció dels teixits. Per tant el suport plantar ofereix més qualitat de vida a un nen durant els anys d’evolució morfològica, no sabem si favorable o no, del seu peu pla. A cas diem que les ulleres no serveixen per què no corregeixen el dèficit visual, que només milloren la visió quan es duen?
En els casos dels peus plans infantils simptomàtics o inestables és evident la necessitat de tractament, però en aquells peus plans que observem un dèficit funcional estàtic i dinàmic encara que siguin asimptomàtics, també s’haurien de compensar amb unes ortesis plantars. D’aquesta manera previndrem complicacions a nivell articular i de teixits tous sobradament demostrades en un peu que funciona amb un excés d’eversió subtalar. A cas no s’administren antihipertensius a pacients asimptomàtics perquè sabem que una situació d’hipertensió pot derivar a mig i llarg termini a complicacions vasculars, coronàries i orgàniques?
És necessari disposar en l’exploració física d’una sèrie d’eines i tests que ens ajudin a discernir els que és fisiològic del que és patològic en funció de l’edat del nen, i així objectivar al màxim el diagnòstic. És a dir que els esdeveniments patomecànics que detectem no es basin simplement en una valoració visual sempre subjectiva i poc científica. Em refereixo a test com la caiguda i la deriva del navicular, test de resistència a la supinació, test de pronació màxima, l’índex postural del peu (IPP-6), test d’elevació de talons simple i doble, valoració de l’angle de pronació, valoració de la posició relaxada i neutra del calcani en recolzament, test de Jack o Hubsher,… entre d’altres.
Una altra qüestió recurrent és quina és la millor edat per iniciar un tractament amb suports plantars. Considero que en el moment que detectem una alteració evident en la funció del peu hem de començar a tractar-la, tingui l’edat que tingui el nen. Què justifica haver d’esperar?
Finalment, vaig voler fer també menció al disseny biomecànic de les ortesis plantars, punt essencial a l’hora de controlar l’excés d’eversió subtalar present en els peus plans infantils. Aquest excés de moviment es fa sobre un eix de rotació (eix de Henke) que presenta una obliqüitat medial en el pla transvers. De part postero-externa de calcani cap endavant passant aproximadament pel 1r cap metatarsal. Quanta més pronació, aquest eix es farà més medial anteriorment. Si volem que el suport plantar sigui un sistema de forces efectiu que controli l’excés de pronació a través d’aquest eix, hem de trobar un punt en la planta del peu el més allunyat possible d’aquest eix de rotació. Un punt que disposarà de l’avantatge mecànic més gran per tenir el braç de palanca més llarg possible. Aquest punt el trobem en la zona medial del calcani. Aquí serà on el suport plantar podrà frenar amb més eficàcia l’excés d’eversió subtalar. La força contrària a la pronació exercida per la ortesis plantar a nivell de migpeu i avantpeu resultarà menys efectiva i més traumàtica pels teixits tous. Resumint, en els elements de contenció medial a nivell de retropeu tenim la clau del tractament.
En definitiva l’exposició dels diferents punts de vista, totalment complementaris, va ser enriquidora per a tots els presents, tot i que hagués estat interessant més polèmica i confrontació d’idees.
Xavi Ruiz.
Professor de Podologia Pediàtrica.
Responsable de Podologia de la Clínica Universitària de Manresa.