Exàmens oficials d’anglès: sí o no?

En aquest país tenim dos problemes greus pel que fa als idiomes en general i a l’anglès en particular.

El primer problema és justament la manca de competència en idiomes. Segons les darreres dades d’Eurostat, només un 19% d’espanyols considera que té un nivell “molt bo” d’anglès. Per posar aquest percentatge en context, en països com Finlàndia, la República Txeca o França estaríem parlant d’un 94%, i en el conjunt de la Unió Europea la xifra estaria en torn al 50,3%.

El segon problema és la “titulitis”, aquesta tendència tan nostrada de valorar i reconèixer certificats i acreditacions per sobre de la capacitat o el talent reals. Com més títols, cursos i certificats tinguem, més possibilitats sembla que tinguem de trobar feina. Però molts d’aquests títols, malgrat l’alt cost econòmic que comporten, tenen al darrera interessos comercials i reconeixement social més que un veritable aprenentatge o una preparació que garanteixi una millora personal i professional.

Davant d’això, quin és el paper dels exàmens oficials d’anglès? Tots hem sentit a parlar dels exàmens de Cambridge (el First, l’Advanced o el Proficiency); dels nivells intermedi i avançant de les EOI; dels exàmens ACLES en el cas dels serveis de llengües de les universitats; del TOEFL si volem anar a Estats Units; dels exàmens del Trinity College; del nou examen de la universitat d’Oxford…; n’hi ha per a tots els gustos, nivells i butxaques. Però també hem de ser conscients que un gran percentatge de les persones que estudien anglès no necessiten ni busquen aquestes acreditacions i s’apunten a classes senzillament per millorar el seu nivell.

La gran pregunta és: ens ajuden realment a aprendre, aquest tipus d’exàmens? El fet de tenir una fita a assolir, un objectiu a curt termini, ens permet aprendre millor i més ràpid? O, pel contrari, preparar-nos per aquestes proves ens ensenya a resoldre amb diferents nivells d’èxit una sèrie de tasques que no tenen res a veure amb la nostra competència comunicativa real? Els experts no es posen d’acord, ni tampoc existeixen estudis amb resultats concloents sobre la relació entre la qualitat de l’aprenentatge quan hi ha o no hi ha al darrera un examen oficial.

Els arguments que defensen els detractors dels exàmens és que enfocar l’aprenentatge a la superació d’una prova i l’adquisició de tècniques no només “mecanitza” la resposta de l’alumne sinó que també limita les possibilitats creatives de producció de llenguatge. Una altra crítica és que les classes orientades a preparar exàmens no tenen en compte ni els interessos personals dels alumnes ni les seves necessitats reals. Com que els exàmens estan dissenyats per a mesurar per igual les quatre destreses (reading, listening, writing i speaking) en funció del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües (MCER), els estudiants que només necessiten reforçar l’expressió oral, per exemple, es veuen obligats a invertir temps i esforç que uns continguts o habilitats que ja tenen assolides o que no necessiten. I en una època en que la personalització de l’educació és clau, aquesta estandardització sembla, com a mínim, anacrònica i incoherent.

Els defensors dels exàmens ho veuen de manera molt diferent. Defensen que els exàmens permeten un procés essencial en l’aprenentatge anomenat autoregulació, que ens serveix per determinar on estem, si ens trobem per sobre o per sota de la mitjana, i què ens falta per assolir els objectius que ens hem proposat. També constaten que, moltes vegades, l’absència d’aquesta revàlida final fa que les persones trobin a faltar un objectiu, una meta, que alhora els obliga a prendre’s l’aprenentatge amb més seriositat i amb uns nivells més alts d’autoexigència, ja que el fet de perseguir l’aprovat contribueix a nivells més alts de motivació.

També hi ha altres avantatges dels exàmens que van més enllà de valoracions subjectives. Per exemple, el fet que els docents hagin d‘estar al dia de metodologies contrastades a escala internacional o el fet que haver de complir amb uns estàndards de qualitat els obligui a qüestionar i replantejar constantment els seus propis criteris d’avaluació.  Per a l’alumne, un altre benefici és que, faci on faci les classes d’anglès, sap que està treballant en funció d’uns continguts i uns nivells uniformes i sotmesos a una constant revisió qualitativa per part d’experts.

Sigui com sigui, el que està clar és que els exàmens actuals – malgrat que a simple vista puguin semblar un exercici d’escollir entre a, b ó c – van molt més enllà de ser estrictament vares de mesurar: estan dissenyats per ajudar el candidat a produir llenguatge i crear idees, per potenciar la seva capacitat comunicativa i per millorar de manera generalitzada les quatre destreses de la llengua.

Un últim argument a favor dels exàmens radica també en una cosa tan humana i tan innata com la satisfacció personal. Saber que les hores invertides i l’esforç realitzat acaben traduint-se en la superació d’una meta objectiva, prestigiosa i reconeguda internacionalment no deixa de ser motiu d’orgull i plaer personal.

El Servei d’Idiomes de la UManresa ofereix les dues tipologies de cursos per respondre als dos tipus de demanda: exàmens acreditatius (ACLES i Oxford Test) per aquelles persones que busquen o necessiten aquest reconeixement i cursos monogràfics orientats a respondre a necessitats més concretes i ritmes diferents d’aprenentatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.