Nou govern, més impostos

Espanya torna a tenir un president investit i un govern en funcionament. La veritat és que en els 314 dies previs sense executiu constituït, el país ha funcionat millor que en els anys anteriors. L’economia ha crescut quatre trimestres per sobre del 3%, el saldo exterior de la balança per compte corrent és positiu i s’han creat 500.000 llocs de treball. Malgrat que el creixement està basat en la construcció i el turisme, més que no pas en el sector industrial, i que l’ocupació creada és temporal i precària, retrocedint en els llocs de treball tecnològics i continuant l’èxode a l’estranger dels joves més qualificats, es verifica una vegada més que el millor govern és el que menys governa.

A finals de la dècada dels noranta, la nostra indústria donava ocupació a vora el 30% de la mà d’obra del país. I aquest volum se situava entre els més elevats d’Europa. Setze anys després, hem retrocedit fins a valors propers al 18% i ja no formem part d’aquell conjunt de regions i països més industrials d’Europa, sinó d’un altre grup molt menys rellevant. Està en qüestió el futur d’una Catalunya fortament industrialitzada, dins d’una Espanya marcadament desindustrialitzada i, per tant, està en qüestió el futur d’una Catalunya capaç de generar la renda que el benestar precisa. La pèrdua d’ocupació industrial a Catalunya entre 2007 i 2012 ha estat d’un escandalós -7% anual (-30,5% acumulat), una contracció que supera les davallades, molt menors, d’altres àmbits europeus. La pèrdua mitjana de les 30 regions europees més industrials ha estat del -2,0% anual (-9,5% acumulat). L’ocupació industrial catalana ha retrocedit des del 2,0% fins a l’1,4% entre 2001 i 2012 en el conjunt europeu, una reducció sensiblement més intensa que la del conjunt de la força de treball del país (de l’1,4% a l’1,3%). Els anys de creixement fictici (1997-2008) basats en la bombolla financera i immobiliària, l’expansió insostenible del sector públic i el xoc demogràfic, no es tornaran a repetir. La pèrdua de pes dels mercats catalans i espanyols (32% de quota cada un), en favor dels internacionals (quota del 37% del total de les vendes), és quelcom que ultrapassa els efectes de la crisi financera. És un canvi estructural que ha vingut per quedar-se. El gran perdedor de la recessió ha estat no només la inversió en capital fix sinó, especialment, la productivitat total dels factors, afectada per l’ensorrament de la inversió en R+D+i. Amb aquestes consideracions, recuperar l’ocupació perduda, aquells vora 250.000 llocs de treball destruïts durant la crisi, és simplement impensable.

Que el millor govern és el que menys governa és especialment visible en la disminució de l’hemorràgia normativa i legislativa. Algú ha qualificat Espanya de dictadura legislativa, només atemperada per l’incompliment de la llei. En només un any de govern popular, el BOE i els diaris oficials de les comunitats autònomes imprimeixen més d’1,2 milions de pàgines. El conjunt de normes equival a 600 vegades la versió completa de Guerra i Pau, el famós llibre de Tolstoi. Semblant voràgine legislativa genera una greu situació d’incertesa institucional. Les empreses no inverteixen per les constants interferències del govern i els continus canvis -a mitja partida- de les normes de funcionament. Entre 1996 i 2015, el promig de normes emeses pel govern central en els 10 primers mesos de l’any va ser de 691. En canvi, amb el govern en funcions durant el 2016 s’han reduït a 326. No s’ha aprovat cap llei orgànica, ni cap llei ordinària o Real Decret Legislatiu.

Malauradament, la formació del nou govern servirà per retornar-nos a la hiperinflació normativa i a la inseguretat jurídica. I no podem oblidar, com ja deia Caius Corneli Tàcit, que com més corrupte és un Estat, més lleis té. I que quan un govern emet moltes lleis i regulacions es converteix en el més temut opressor de l’individu.

És probable que una de les primeres mesures del nou govern popular sigui decretar un nou increment dels impostos a pagar (possible increment de l’IVA). Algú pot pensar que el nou govern és necessari per afrontar la fallida del sistema de pensions. Actualment, només hi ha 1,85 afiliats a la Seguretat Social per cada pensió abonada i, en tres dècades, hi haurà menys d’un afiliat per pensió. Dissortadament, les úniques reformes previstes pel nou govern són unidireccionals: finançar algunes pensions com viduïtat i orfandat via pressupostos generals, suprimir els topalls màxims de cotització, elevar la base de cotització dels autònoms o eliminar totes les bonificacions i exempcions socials. Per tant, tot apunta a impostos, impostos i més impostos.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.