Aquest mes, la cort suprema de Reykjavik (la capital d’Islàndia) ha sentenciat nou banquers a penes de presó, considerats culpables de manipular el mercat i de contribuir a la crisi financera que va començar l’any 2008. Es tracta de nou alts directius del Kaupthing Bank, un dels bancs internacionals més importants, amb seu a Reykjavik.
El Kaupthing va créixer a diferents parts del món fins que l’any 2008 es va enfonsar ofegat pels deutes que havia contret. Aquest mateix any va haver de ser rescatat amb diner públic pel govern islandès, transformant-se en una nova entitat, anomenada Arion Banki. S’acusa als directius de l’entitat, entre d’altres coses, de crear una demanda artificial i enganyosa de les seves accions. Aquests casos s’afegeixen als de 26 banquers més condemnats en aquest país.
És una història que segurament us sonarà haver sentit abans. En realitat si canviéssim el nom de l’entitat i hi poséssim els noms d’algunes institucions financeres que tenim més a prop i que hem hagut de rescatar amb diners de tots, la història seria la mateixa (Bankia, Caixa Catalunya, etc.).
Hi ha una diferència. Aquí, i de fet també a d’altres països europeus i Estats Units, la majoria dels responsables n’han sortit del tot impunes, milionaris i amb plans de pensions de sis dígits.
Una altra diferència: l’any passat, el Fons Monetari Internacional va declarar que Islàndia havia aconseguit la recuperació econòmica “sense comprometre el seu model de benestar”, basat en l’accés universal a l’educació i la sanitat. Ja sabem que en altres indrets les retallades estan a l’ordre del dia.
Els responsables de les entitats financeres són persones com la resta: van a treballar, mengen, van al lavabo, miren els esports… Un directiu d’una empresa, per exemple, de mobles o de roba, que s’enriqueixi i enfonsi l’entitat que gestiona, i empobreixi els altres amb la seva gestió, s’enfronta normalment a processos judicials en els quals se li exigeixen responsabilitats. Potser sembla ingènua la pregunta, però en realitat, per què han de ser diferents els directius d’empreses financeres que mouen un producte que es diu diners, les decisions dels quals afecten les vides de milers de persones?
Un empresari o un autònom que deixi de pagar a hisenda mil euros s’enfronta a la persecució implacable de l’administració. Les decisions d’alguns alts directius han costat a l’erari públic milions i han quedat sense conseqüències.
Una altra dada: durant els anys de crisi financera, el nombre de bilionaris ha augmentat, i també la quantitat de diners que cada un d’ells acumula. El poderós sempre troba formes de protegir-se de les conseqüències negatives dels cicles econòmics adversos. Són el petit empresari i els treballadors comuns i corrents els que en pateixen els efectes. Llavors, qui protegirà al ciutadà comú si les institucions no actuen amb una mica de justícia, fomentant el joc net i l’esforç per a fer les coses ben fetes?
Les economies es tornen més dinàmiques, innovadores i competitives quan els diferents participants que hi actuen creuen que el sistema funciona, si més no, amb certa imparcialitat, premia les actuacions correctes i castiga les il·lícites, corruptes i oportunistes.
Sens dubte, hi ha encara molt a fer a molts països, entre els quals el nostre, per millorar la imparcialitat de les institucions i per a aconseguir la justícia real. Actuacions com les portades a terme a Islàndia són alliçonadores sobre els camins a seguir.
Joan Freixanet Solervicens profesor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.