s idees, encara que siguin errònies, tenen molta més importància del que es sol pensar. Les persones amb poder dins de l’Estat acostumen a ser esclaves d’algun economista o pensador polític difunt. Especialment, si aquest es diu John Maynard Keynes (1883-1946). Les receptes del pare intel·lectual del sistema intervencionista i de la disciplina macroeconòmica són irresistiblement atractives per qualsevol polític, sigui de dretes o d’esquerres. Confiar la recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació a l’increment de la despesa pública i la fabricació de moneda, com ho va fer l’economista britànic, suposa donar justificació acadèmica a les polítiques econòmiques naturals de qualsevol govern.
El president Rajoy es va congratular, en una recent entrevista a la televisió, d’haver evitat retallar la despesa pública gràcies als increments draconians dels impostos. També es va lamentar de no haver construït més carreteres (sense cotxes), línies d’AVE (sense passatgers) o aeroports (sense avions). En termes semblants es va manifestar la vicepresidenta quan va declarar que ha de ser un goig governar amb molts diners, malgrat que el seu partit polític no els hagi tingut. No hi ha res més gratificant que gastar, especialment quan la factura va a càrrec del contribuent. Keynes va arribar a l’absurd de defensar la construcció de piràmides, amb fons públics, o de pagar la perforació dels carrers i el seu posterior arranjament, tot amb el propòsit d’activar la despesa. Naturalment, res és gratuït i tot té un cost. Per finançar la despesa pública s’incrementen els impostos i quan l’espoli fiscal arriba al seu màxim es pot continuar estimulant la demanda per altres vies, com el deute públic i la impressió directa de bitllets per part del Banc Central.
La revolució keynesiana, malauradament, no només justifica el malbaratament de recursos, sinó que es va acabar imposant en el món acadèmic. Com explica Paul Samuelson, autor de la síntesi keynesiana-neoclàssica, tot economista que tingués menys de 35 anys en el moment de la publicació de La Teoria General (1936) es va convertir al nou evangeli keynesià. El lliure mercat, sempre mirat amb recel i suspicàcies, es tolera amb un valor purament instrumental, sempre que serveixi per finançar una creixent estructura governamental. També el nou PSOE de Pedro Sánchez, per desgràcia, conserva les velles idees de més despesa pública, creació de nous impostos sobre el medi ambient i el patrimoni, i encariment de les cotitzacions socials dels autònoms i treballadors. Més despesa, més impostos i menys ocupació és un còctel explosiu capaç de danyar la societat més pròspera i de deixar la dèbil economia espanyola en situació de recessió crònica. Igualment, l’emergent partit d’Albert Rivera proposa augmentar la regulació estatal i reforçar els convenis col·lectius. Oblida, però, que el país que posa de referència, Dinamarca, gaudeix de llibertat contractual entre empresari i treballador. La indemnització per acomiadament és molt baixa (tres mesos de salari per 10 anys d’experiència laboral) i no hi ha salari mínim, però sí una elevada productivitat i cohesió social. Canviar les idees econòmiques no és fàcil, 
però, ara més que mai, molt necessari si volem superar una crisi que amenaça en gangrenar el teixit social.
El proper dimarts 3 de novembre, a les 18.00 hores, es presenta a la Fundació Universitària del Bages (FUB) de Manresa el meu nou llibre d’introducció a la macroeconomia. L’acte tindrà la presència del professor Josep Maria Gay de Liébana. Un llibre que exposa amb rigor i esperit didàctic la macroeconomia dominant, expressió del corrent principal keynesià-monetarista, i que avisa de les seves inconsistències i errors intel·lectuals. Inconsistències i errors que, malgrat portar-nos on estem, es repeteixen una i altra vegada com un mantra capaç d’exorcitzar la crisi. Anem camí, com el Japó, de perdre tota una generació. Si volem superar els greus desequilibris actuals, hem de deixar de repetir les mateixes polítiques econòmiques errònies que ens hi han portat. Keynes va canviar el curs de l’economia. 80 anys més tard, cal reconsiderar la seva herència intel·lectual.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)