En un any electoral, el govern té un interès especial en vantar-se dels bons resultats econòmics en termes de creixement i en haver deixat enrere la crisi. La Comissió Europea, però, ha tornat a rebaixar aquesta setmana l’eufòria del PP amb un informe de situació de les finances espanyoles en el qual demana mesures addicionals per apuntalar el creixement. Per primera vegada després de la Gran Recessió del 2008, l’economia espanyola ha crescut l’1,4% del PIB l’any 2014. I les optimistes previsions del govern és que ho faci el +2,3% el 2015 i el +2,5% el 2016. Ens diuen haver deixat enrere definitivament (?) creixements negatius del -3,8% (2009), -0,2% (2010), -0,6% (2011), -2,1% (2012) i -1,2% (2013).
El que no es diu, però, és que la reducció de l’atur no avança al mateix ritme. Actualment en el 23,7%, l’informe critica que reformes estructurals pendents com la de serveis professionals i la promoció de la lliure competència en els mercats de serveis i factors productius no s’han acabat d’impulsar. De fet, amb les eleccions a l’horitzó, s’han aparcat definitivament. El polític, quan emprèn reformes estructurals, sempre ho fa a contracor i forçat per les circumstàncies del moment, com per Espanya ho va ser l’agreujament de la crisi del deute sobirà l’estiu del 2012.
Tampoc s’incideix suficientment en les grans desigualtats socials que està generant la crisi. Una elit politicofinancera privilegiada grimpa a costa del debilitament creixent de la classe mitjana, mentre que més i més persones perden definitivament l’esperança d’un futur digne.
En tercer lloc, es silencia el brutal endeutament públic i privat. Es preveu un deute públic del 101,5% el 2015, una veritable bombolla que pot punxar tan bon punt el tipus d’interès abandoni els aberrants nivells del 0% on l’han portat les suïcides polítiques monetàries d’injecció massiva de liquiditat del BCE. La provisió il·limitada per l’Estat de finançament a cost zero (negatiu per alguns països) aplaça sine die el necessari procés de sanejament i reducció del deute. I torna a alimentar les inversions errònies que s’havien produït durant l’etapa delboom, impedint la necessària reestructuració productiva i liquidació de negocis no rendibles.
El creixement del PIB pot venir de fonaments sòlids quan està basat en l’estalvi, la inversió empresarial i la competitivitat exterior. És el cas d’Alemanya i la Xina, per exemple, però no d’Espanya. Pel contrari, quan el creixement prové del consum, privat i públic, acompanyat de dèficits exteriors, això significa “pa per avui i fam per a demà”. Fins ara, Espanya havia reduït necessàriament la demanda interna, el consum i les importacions, fent esforços per exportar a l’exterior. El consum privat va incrementar el -2,0% (2011), el -2,9% (2012) i el -2,3% (2013). Degut a aquest esforç en la reducció de la despesa (estalvi), el dèficit de la balança per compte corrent va millorar: -4,5% del PIB (1995-2010), -3,3% del PIB (2011) i -0,4% del PIB (2012). Per primera vegada en cinc lustres, la balança per compte corrent presentava signe positiu l’any 2013 (+1,5% del PIB).
L’augment del consum, oblidant la necessària austeritat, pot fer créixer el PIB a curt termini, però el dèficit exterior tornarà a ser el coll d’ampolla insuperable que ens recordarà les enormes mancances de competitivitat i productivitat de l’economia espanyola. El consum és la conseqüència del creixement, però no la causa. Sense avantatges competitius clars, excepte en el turisme, aquest creixement d’Espanya no és sostenible. A tothom li agrada disposar de més i millors béns de consum finals: més i millors aliments, més i millors vestits, més i millors ordinadors, més i millors mòbils, més i millors espectacles… Però per gaudir del consum, abans s’ha de produir. I Espanya no produeix ni ordinadors, ni mòbils, ni les màquines necessàries per fer ordinadors i mòbils… Espanya només té avantatge comparativa en el sector agroalimentari i, especialment, en el turisme. En el moment en què es dispara el consum, es disparen les importacions i les compres exteriors de béns intermedis que fan possible aquest consum, sense que Espanya pugui oferir res a canvi. Per tant, es torna a l’endeutament i a la dependència dels creditors internacionals. En definitiva, es torna a un model de creixement desequilibrat i insostenible.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa