Estem en un any d’eleccions i els partits polítics, que ostenten el control de les estructures d’Estat, implementen les seves tàctiques electorals per continuar monopolitzant el poder. Per això el govern popular no es cansarà de repetir que Espanya està sortint de la crisi. Que el creixement del PIB va ser de l’1,4% l’any passat i que la Comissió Europea prediu increments del 2,3% el 2015, per sobre de la mitjana europea. No tan ràpid. Primer, aquest càlcul de la comptabilitat nacional es fa en base als preus del 2010 i no del 2014. Si considerem que l’IPC de l’any passat va ser negatiu, el valor de la producció final incrementaria no l’1,4% oficial, sinó, aproximadament, només el 0,4%. Segon, l’atur espanyol continua sent estratosfèric i totalment impropi d’un país modern i avançat. La taxa d’atur és del 23,7% (5.457.700 aturats) i la taxa d’ocupació només del 45,6% (17.569.100 ocupats). Les xifres de la Unió Europea són, respectivament, el 10,2% d’atur i el 53,10% d’ocupació mitjana. Als EUA, l’atur és inferior al 6% i l’ocupació supera el 60%. Per tant, la normalització d’Espanya en clau europea implica tenir un nombre d’aturats inferior als 2 milions i una xifra d’afiliats superior als 20 milions. Per assolir aquesta tan necessària reactivació, només caldria que el mercat de treball funcionés com a tot país desenvolupat.
Les xifres d’atur d’Espanya i Grècia són una veritable vergonya nacional. Tercer, en la present legislatura, i malgrat les proclames d’austeritat fiscal, marcadament asimètriques, l’endeutament públic ha continuat augmentant de manera imparable fins a superar el 100% del PIB, recordant que abans de la punxada de la bombolla immobiliària era de només el 35%.
El destí donat a tants milions de deute s’hauria d’auditar i presentar de manera transparent a la ciutadania. Quants diners s’estan perdent per la corrupció? I quants per manca de competència? Fins a quin punt s’han utilitzat per lubricar una maquinària política clientelar i engreixar l’oligarquia econòmica dominant, alimentada per privilegis regulatoris o directament per les normes discrecionals del BOE? A diferència del Japó, un país també molt endeutat amb els agents econòmics nacionals, bona part del deute d’Espanya està en mans de creditors estrangers. Segons dades de l’FMI, el pes del deute extern net d’Espanya és el 103% del PIB. Segueixen en el rànquing, a molta distància, Austràlia (49,6%), Itàlia (35,6%) i els EUA (34%). Això significa que, malgrat la forta recessió, Espanya continua vivint per sobre de les seves possibilitats i, alhora, depenent de l’exterior per calmar la seva addicció al crèdit. Quart, el sector exterior torna a estar en dèficit el 2014, deixant en anècdota el superàvit del 2013, l’únic aconseguit en tres dècades.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa