Els canvis en el sistema universitari, més enllà de guanyadors i perdedors, més enllà de seguidors i incrèduls, ha de respondre a criteris d’eficiència.
A l’entorn acadèmic i universitari, hi ha paraules que ja són habituals en els fluxos de comunicació entre alumnes i professors. Parlar de globalització, estratègia, innovació, adaptació i reenginyeria entre d’altres, ens porta a un objectiu comú: “donar fe de que l’únic constant és el canvi”. L’entorn que ens envolta és cada cop més dinàmic i exigent. Està canviant sense donar treva i ens hem d’adaptar i sintonitzar amb els canvis que genera.
L’activitat universitària, amb més o menys rapidesa ho està fent, i ja ho vam fer amb el pla Bolonya; per cert, amb més lentitud que la majoria de les comunitats universitàries europees. Ara sembla ser que tenim novetats i gairebé de forma sobtada, som davant de nous canvis, tot i que no s’han avaluat els resultats de l’etapa anterior. Ens trobem ara de forma inesperada amb un decret de reforma universitària, quan fa pocs cursos acadèmics, els universitaris es van incorporar al procés Bolonya, i van formar part de l’espai comú europeu d’educació superior. A Espanya la incorporació plena en aquest espai europeu, ja es va fer més tard que en la majoria dels estats, i ara ens tornem a embolicar en una nova reforma amb l’objectiu d’apropar-nos encara més a la majoria de països europeus.
Moltes iniciatives de canvi han fracassat i no han donat els resultats esperats per la precipitació en la seva implantació, i per ser conseqüència d’una forma de pensar interessada. Precipitar-se pot ser una font molt generosa de problemes. Els canvis eficients sovint són el resultat d’una alternativa a una continuada i única forma de pensar.
Estarem d’acord en que l’aprenentatge és un dels pocs recursos infinitament renovable, i que no és una simple qüestió de bones intencions. La reforma proposada preveu que el canvi serà voluntari i des del ministeri de Educació es defensa la flexibilitat que tindran les universitats per decidir. S’està fent un debat més temporal que qualitatiu. Que si 4+1, que si 3+2….Centrar-se en el temps més que en els coneixements que els estudiants han d’adquirir ens ajudarà poc a millorar la qualitat del sistema universitari.
Els canvis no han d’obeir a la voluntat d’una autoritat única. L’aprenentatge no pot ser forçat, ni precipitat, ni imposat. Aprendre també depèn de la voluntat, i les persones que més aprenen són les que realment volen. Els nostres dirigents no haurien d’actuar impulsats per necessitats urgents i circumstancials. Els canvis amb resultats positius necessiten inversions de temps, energia i recursos, i també preveure quines poden ser les conseqüències de les noves modalitats. Sovint els recursos són més decisius que els plans, per molt detallats que estiguin.
Posar en moviment un procés de canvi necessita compromís. No poso en dubte el que pugui tenir el ministeri d’Educació i el mateix ministre Wert, però per no animar els debats als quals la comunitat universitària ja ens tenen acostumats, els demanaria que practiquessin la comunicació reflexiva, per crear comprensió compartida i coordinació en les accions. El sistema universitari com qualsevol sistema es defineix perquè els seus elements tenen un propòsit comú i estan relacionats entre sí.
Començar iniciatives de canvi requereix compromís, que les parts interessades es puguin connectar personalment amb la iniciativa, que es pugui entendre com encaixen les parts en el canvi, com poden contribuir i que en trauran.
Senyor Wert, els resultats de l’anterior pla a dia d’avui és difícil poder-los veure en el balanç de beneficis. Volem tenir confiança en vostè, però no és possible tenir-la si no presenta arguments convincents i persuasius. La confiança es fonamenta en un intens interès mutu, i si no és d’aquesta manera, serà molt difícil que es doni un impuls significatiu a aquests canvis.
Rafael Roca i Olmos. Professor col•laborador dels estudis ’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa