Sense cap mena de dubte la notícia de la setmana, no només econòmica sinó d’interès general, ha estat el rescat de la banca espanyola a través de fons europeus.
El primer que cal adonar-nos és que, de nou, veurem com diners públics van a determinades entitats financeres (que són empreses privades) per a salvar-les de la fallida. No és exagerat afirmar que, d’aquesta manera, els alts directius dels bancs rescatats es converteixen en empleats públics de súper luxe, pràcticament en funcionaris. Les seves empreses segueixen bàsicament gràcies als diners de tots, i aquests alts directius segueixen cobrant sous de somni per a la majoria de professionals (no em refereixo evidentment als directors de sucursals sinó als màxims responsables). Ni tan sols incorporen la noció de risc que sol anar implícita al enriquiment ràpid, ja que mantenen a més contractes blindats que fan que, com en el cas dels treballadors funcionaris, sigui molt complicat acomiadar-los i que, si ho fossin, podrien tenir jubilacions daurades per a la resta de les seves vides. A diferència dels funcionaris, però, no han hagut de passar difícils oposicions per accedir als seus càrrecs.
Cal afegir que, malgrat que alguns afirmin el contrari, els diners del rescat sí influiran en la xifra de dèficit del govern, i per tant aniran associats a un nou control de la despesa pública, per la qual cosa s’haurà de seguir o accentuar la política d’austeritat en els pressupostos de l’estat.
Un altre efecte colateral és el dels prejudicis per a la imatge d’Espanya i, en conseqüència de tot el què és “Made in Spain”. Poques empreses podran treure pit dient que el seu producte és espanyol, com encara succeeix en alguns sectors. Caldrà en molts casos disfressar-ho amb un “Made in European Union”, o un “Made in Barcelona”, procedències que, aquestes sí, gaudeixen d’una bona imatge.
Ara bé, és cert que aquesta notícia es pot també llegir en clau positiva, la qual és la que s’ha afanyat a fer veure el govern espanyol: les entitats financeres disposaran d’uns fons que permetran assegurar-ne la viabilitat.
Indubtablement, la caiguda d’alguns bancs tindria efectes molt negatius en la confiança econòmica i en el funcionament econòmic en general, i cal doncs fer tot el què sigui possible per a evitar-la.
En qualsevol cas, cal acompanyar els ajuts als bancs de dues mesures de justícia i per a facilitar-ne els efectes beneficiosos: en primer lloc controlant els sous dels directius (i sense blindatges) i demanant responsabilitats de la seva gestió. En segon lloc, exigint i controlant que el diner acabi fluint a les empreses i famílies.
L’accés al finançament, és precisament un dels principals obstacles que tenen avui en dia les empreses per a créixer i ser més competitives.
Moltes institucions i experts recomanen la internacionalització de l’empresa com una de les opcions més interessants per a permetre a les empreses aquest creixement o, al menys, el manteniment de les seves ventes. No obstant, l’entada a d’altres mercats demana temps i una inversió en promoció i adaptació dels productes o serveis. Cal doncs trobar fons que permetin escometre amb garanties tot aquest procés.
Els bancs no es mostren gens inclinats a concedir crèdits, principalment a les PIMES. Sense aquests recursos, les empreses no poden invertir i crear o mantenir els llocs de treball. No es genera riquesa i com un peix que es mossega la cua, nous recursos per a què l’estat pugui reduir el seu dèficit i començar un cicle expansiu.
En definitiva, davant del fet consumat del rescat/ préstec que s’ha hagut de demanar, ara cal aprofitar-ne cada euro per a millorar la competitivitat de l’economia espanyola i de les seves empreses.
Joan Freixanet – professor dels Estudis d’Empresa de la Fundació Universitària del Bages