Amb la tradicional pompa i cerimonial britàniques s’ha posat fi al regnat d’Isabel II. S’ha de destacar, durant 70 anys, el seu rol com a monarca de 15 regnes, inclosos Austràlia, Nova Zelanda i Canadà. Només Lluís XIV de França, que va governar durant 72 anys, va passar més temps al tron. Isabel II ha encapçalat la Commonwealth, un grup de 56 països, principalment repúbliques. Aquesta comunitat d’estats independents són gairebé tots exterritoris de l’Imperi Britànic. A la Pax Britannica del segle XIX, el Regne Unit exercia la supremacia del poder mundial. L’armada anglesa dominava els mars, les finances britàniques regien els mercats mundials i Anglaterra mantenia l’equilibri de poder al continent europeu. Durant 7 dècades, la sobirana ha presenciat canvis importants en la política exterior, com la descolonització, l’ascens de la Unió Europea i un Brexit que ningú preveia el 1952 quan es va coronar. El Regne Unit va abandonar la preeminència mundial en la Primera Guerra Mundial. Més exactament l’any 1925, quan Winston Churchill va cometre el gravíssim error de no acceptar la devaluació de la lliura esterlina i tornar a la paritat anterior al conflicte bèl·lic. La gran recessió que va autoprovocar amb aquest acte de supèrbia portaria el país a les portes d’un conflicte civil, amb altíssimes xifres d’atur. Havent perdut definitivament el lideratge mundial, la política exterior britànica s’ha centrat en tres àmbits: la relació històrica i especial amb els Estats Units, el lideratge de la Commonwealth i la seva posició a Europa.
L’Imperi Britànic va convertir-se el 1914 en la Commonwealth, amb la Reina com a cap visible. La Gran Bretanya multicultural, multiètnica i multireligiosa és una expressió lògica de la diversitat i amplitud del vell imperi. La Reina ha governat sobre 15 regnes i va començar sent Cap d’Estat de 32 països independents d’arreu del món. Però, en el moment de la seva mort, només ho era de 14, sense comptar el mateix Regne Unit. La Commonwealth és una comunitat de nacions de 2.500 milions de persones que inclou tant economies avançades com en desenvolupament. Forma un mercat dispers i fragmentat que no té la integració econòmica del mercat únic europeu, sent el destí de menys del 10% de les exportacions britàniques, davant del 50% que van a la UE. El Regne Unit comercia més amb Bèlgica i Luxemburg que amb Canadà i Austràlia, dues de les economies més importants d’aquest club de països. Jamaica i Belice han manifestat que en volen sortir. I fins i tot Austràlia està estudiant la transició a una república. La Commonwealth és avui poc més que un dèbil vestigi de la dissolució de l’Imperi Britànic. I el que la reina Isabel II ha mantingut abnegadament amb 70 anys de servei, és probable que ho malmeti el seu fill Carles III.
La seva relació històrica amb l’excolònia nord-americana no sembla que hagi de proporcionar tampoc rèdits importants. Si els fidels de l’expresident Donald Trump aconsegueixen la majoria al Congrés el 2024, els Estats Units podrien retirar-se de nou de l’escenari internacional. L’economia britànica no passa pel seu millor moment. Ha assolit la taxa d’inflació més elevada en 40 anys, la més alta del G-7. El creixement del PIB previst per al 2023 és només de l’1,2%, molt dèbil i situat a la part inferior del grup. El deute acumulat supera els 2,8 bilions d’euros, i equival a més del 96% del PIB. És difícil que Londres pugui liderar res amb aquests números. L’actual primera ministra Liz Truss haurà de controlar la inflació, però també trobar maneres d’augmentar la productivitat i ampliar la força de treball per fer créixer l’economia. Per altra banda, necessita renovar infraestructures obsoletes i adoptar polítiques que estimulin les inversions empresarials.
Pel que fa a la seva posició a Europa, el Brexit ho ha capgirat tot. Històricament, el paper britànic al continent sempre ha estat negatiu: evitar qualsevol amenaça als seus interessos. John Maynard Keynes ja va escriure el 1919 que “Anglaterra no comparteix ni el cos ni la sang d’Europa perquè en queda fora”. Charles de Gaulle ho va veure molt clar quan va vetar la sol·licitud britànica d’unió a la CEE el 1963. Isabel II es va mantenir neutral durant el referèndum del Brexit el 2016. Quan Johnson va avalar la ruptura, va assegurar que el Regne Unit tornaria a ser una potència important a l’escenari mundial. No ha estat així. I ja que la majoria d’escocesos van votar en contra de sortir de la UE, el divorci amb Brussel·les ha donat un nou impuls al moviment independentista escocès. També Irlanda del Nord prefereix una integració més estreta amb el sud de l’illa, podent inclinar-se per la reunificació entre Belfast i Dublín. Escòcia va ser el lloc preferit d’Isabel II, on va passar els moments més feliços de la seva vida. I allà va morir. Carles III, que mai no ha arribat a ser tan popular com la seva mare, accedeix al tron amb l’economia debilitada per la crisi energètica, una inflació descontrolada, vagues de diversos sectors i un clar desafiament sobiranista. Passarà Carles III a la història com el darrer rei d’Escòcia?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC