Espanya també suspèn en coneixements financers a l’informe PISA. En situació molt pitjor que les matemàtiques, la llengua o les ciències queden les finances més elementals. Els nostres joves tenen problemes per comprendre conceptes econòmics bàsics i que influeixen en el seu dia a dia. Des del tipus d’interès i la borsa, a comparacions de preus i salaris, control dels seus estalvis o gestió d’un pressupost. Els adolescents espanyols estan molt per sota en totes aquestes matèries que els seus col·legues a Holanda, Bèlgica o el Canadà. Més que parlar de coneixements (molt) insuficients, s’hauria de parlar de coneixements inexistents, ja que no trobem a l’educació secundària obligatòria cap formació específica d’aquest tipus. També crida l’atenció que els adolescents espanyols són els que menys treballs informals realitzen. No estem parlant, naturalment, d’una jornada completa en una empresa, sinó de feines esporàdiques com a monitor, per exemple, a canvi d’una petita quantitat de diners. Aquests treballs informals, tan habituals a Holanda o el Canadà, permeten l’adquisició d’habilitats bàsiques com el compliment d’un horari, l’assumpció de responsabilitats o la satisfacció de guanyar uns primers dinerets amb l’esforç personal.
Malauradament, però, aquest patró de manca de contacte amb el mercat laboral es reprodueix a l’altre extrem de l’escala social. Un dels referents mediàtics de la nostra joventut, més enllà dels ídols esportius o cinematogràfics del moment, són els polítics. I la majoria dels parlamentaris que ens governen tenen escassa experiència laboral. Defensen els seus interessos corporatius i determinats privilegis funcionals, més que no pas els interessos dels que els han votat. I quan el col·lectiu polític d’un parlament és el menys acostumat al risc, quan són gent que no han hagut de competir mai en un entorn global i competitiu, que no viuen com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvalguda i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments als quals ha de fer front. ¿Quin parlament d’aquest tipus permetrà dictar lleis capaces d’estimular la competitivitat, d’assegurar una educació lliure que fomenti l’esperit crític i innovador, de defensar els interessos de les empreses i dels treballadors, així com la seva internacionalització en un entorn obert i sense privilegis? Potser amb l’excepció de l’actual parlament de Catalunya, escassegen els membres de la societat civil entre els nostres representants i sobreabunden les persones de partit. Del partit polític es passa als parlaments, i dels parlaments als governs. Avui en dia el poder legislatiu no és res més que una extensió del poder executiu, el qual arriba a influir fins i tot en el poder judicial. Es tracta, per tant, d’una veritable partitocràcia. Els càrrecs dels governs (ministres, secretaris d’Estat, sotssecretaris…) estan reservats per a membres del partit i convindria que membres destacats de la societat contribuïssin a gestionar la cosa pública. ¿Per què un membre de la societat civil, molt més independent des del punt de vista econòmic que un polític, no pot ser capaç d’administrar bé un ministeri? ¿Per què un professional de reconegut prestigi i solvència contrastada no pot, durant un curt espai de temps, dedicar-se a dirigir la res publica?
Considerem les recents primàries a la secretaria general del PSOE. D’una banda, Patxi López ocupa càrrecs al partit socialista des que es va afiliar a les joventuts del partit, sent un adolescent de 16 anys. 41 dels 57 anys de la seva vida han estat vinculats a la política remunerada. Per altra banda, la derrotada Susana Díaz no ha tingut mai cap vincle amb el món laboral. Ambdós acumulen zero minuts d’experiència en el món professional aliè a la política. El flamant secretari general del PSOE i guanyador de les primàries, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, no és gaire diferent de Susana Díaz Pacheco o Francisco Javier (Patxi) López Álvarez. Potser sí que Pedro Sánchez no és un home de partit tan acèrrim com la seva adversària, que respira l’alè de Felipe González o Alfonso Guerra, però continua sent un professional de la política que transita bàsicament per la moqueta dels despatxos. Aquesta partitocràcia, aplicable a tot l’espectre polític, és parcialment responsable de la corrupció sistèmica i de l’obtenció de beneficis particulars mitjançant abusos il·legítims del poder. Una primera actuació per solventar aquest greu problema consistiria en desprofessionalitzar la política, deixant de convertir-la en una activitat vitalícia, tot promovent la (re)incorporació dels polítics en el mercat laboral.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.