Quan els veïns de les comarques de la Catalunya Central ens desplacem a la ciutat de Barcelona sovint ho fem amb la certesa que el trànsit des del punt d’origen fins al de destí serà lent i feixuc a causa de la densitat de vehicles que ens trobarem a la carretera.
És ben cert que les vies d’accés a la capital catalana són un embut que, de dilluns a divendres i a determinades hores, no poden encabir tot el trànsit rodat que s’hi amuntega. Hi ha qui decideix resoldre el conflicte fent ús del transport públic, una alternativa necessària però que no sempre satisfà a tots els usuaris, especialment a aquells que s’han de desplaçar a punts allunyats del centre, de les estacions de trens o les d’autobusos. Altres decideixen llevar-se ben aviat i desplaçar-se a la gran ciutat en vehicle privat, però fent-ho a primeríssima hora amb el confort de saber que, per bé que han dormit menys, el desplaçament serà més relaxat.
All llarg dels anys jo he provat una i altra alternativa però des de fa uns anys vaig decidir utilitzar la moto per fer els desplaçaments. La versatilitat que ens ofereix un vehicle de dues rodes és imbatible, per bé que cal estar disposat a mullar-se quan plou, a passar fred a l´hivern i a aprendre a zigzaguejar entre vehicles per a treure el màxim profit dels avantatges que ens ofereix la moto.
El desplaçament des de la capital del Bages fins a Barcelona amb moto dóna per a rumiar molt i molt. Darrerament he estat rumiant força sobre la ineficiència del model de transport que representa el vehicle privat a quatre rodes i n’he fet la comparança amb alguns models d’anàlisi dels Estats Financers. Digueu-me ‘freaky’, però jo sóc així.
I doncs, quins paral·lelismes hi trobem? Jo m’he centrat a estudiar dos fronts: la gestió del Capital Circulant i la realització de Beneficis.
El primer capítol fa referència a allò que es coneix com a cicles de caixa (cicles de cobraments i pagaments), altrament conegut com a finançament espontani. La comparança és ben senzilla: la velocitat de les rotacions dels cicles de caixa ens donen idea de la fluïdesa del trànsit de diners dins l’empresa. Cal suposar doncs que l’escenari ideal serà aquell en el qual la velocitat de les rotacions sigui prou bona com per afavorir un trànsit fluid, un òptim finançament de l’activitat ordinària de l’empresa sense la participació de terceres persones (entitats financeres, per exemple)… talment com el que desitjaríem que hi hagués a les vies d’accés a la ciutat de Barcelona.
Un altre paral·lelisme rau en el concepte de l’eficiència de les inversions. Al món de la gestió empresarial s’associen inversions als elements d’Actiu, és a dir, tot allò que hi hagi enregistrat a l’Actiu correspon a les inversions i allò que hi hagi al Passiu correspon a les fonts de finançament, ja sigui propi o aliè. Si tenim present que associem eficiència a la relació que hi ha entre el binomi benefici i inversió realitzada per a assolir aquest benefici, podem acceptar que l’empresa més eficient serà aquella que aconsegueixi maximitzar els guanys realitzant la mínima inversió possible. Al món de la gestió empresarial, la inversió ideal és aquella que conjuga aquests dos elements i per tant, qualsevol política de gestió d’eficiència de recursos sap que, o bé aconsegueix millorar el Compte de Resultats, o bé redueix el volum d’inversions enregistrats a l’Actiu, o bé combina ambdues accions.
I com fer-ho tot plegat? Des del punt de vista del Balanç, llogant enlloc de comprant, gestionant adequadament l’estoc, fent polítiques actives de gestió de la cartera de clients, minimitzant recursos ociosos de tresoreria,… o qualsevol actuació que permeti rebaixar el volum del capital invertit. Des del punt de vista del Compte de Resultats, cercant fórmules d’eficiència orientades a la realització del major resultat d’explotació possible: des de millorar el Marge Brut, passant pel cost d’estructura fins a arribar al cost del finançament, per exemple.
I quin és el paral·lelisme de tot això amb el trànsit rodat? Sembla prou evident: el binomi resultat/recursos emprats per assolir el resultat és ben penós. Calen 1.500 Kg de metall i plàstic embolcallats en forma de vehicle per transportar un individu de menys de 100 Kg? Cal construir vials de tres carrils, accessos preferents per a vehicles d’alta ocupació perquè hi passin quatre gats? És eficient disposar de xarxes de càmeres, helicòpters i vehicles de policia per controlar la seguretat del trànsit? I si a sobre hi afegim a la fórmula la despesa associada a combustible, al desgast del vehicle o a l’aparcament al centre de la ciutat, per exemple?
Sembla evident que la inversió que fem al traslladar-nos en cotxe a Barcelona és inversament proporcional al profit que en traiem (recordem la inversió en l’Actiu del Balanç), així com el cost dels recursos que hi emprem (recordem les despeses del Compte de Resultats). L’eficiència del model se’n va en orris.
No seré pas jo qui digui a ningú com hauria de desplaçar-se a la capital catalana. El que sí que us puc dir és que, si veieu a un paio en moto que zigzagueja entre les fileres de vehicles aturats, li cediu un xic d’espai i li dediqueu un somriure, no en va és algú que procura gestionar eficientment el seu model de negoci, dispenseu, volia dir el seu model de desplaçament.
Jordi Soldevila Calsina, professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.