Quan es visita Finlàndia, el país més septentrional de la Unió Europea (UE), el primer que es constata és el caràcter inhòspit i extrem de la seva climatologia. Les baixes temperatures i el vent gèlid del Bàltic fan poc atractiva la vida als espais públics exteriors. Les diferències amb la cultura llatina i mediterrània són molt notables des del primer moment. Allà la gent escolta molt i parla poc. Treballen esforçadament i busquen la màxima productivitat a la feina. Poc amants de la pitjor xarlataneria que tan abunda a les nostres latituds, les paraules es mesuren i es pensen abans de dir. Naturalment, tot en perfecte anglès, començant pel taxista o la dependenta de la botiga. Les pel·lícules i sèries més seguides a la petita pantalla estan totes en versió original i subtitulades. Res de doblatges per alimentar els gremis locals. Finlàndia és un país relativament jove, que va aconseguir la independència l’any 1917, en motiu de la revolució bolxevic. Abans, havia format part de Suècia, fins l’any 1809, i de la immensa Rússia tsarista posteriorment (gran ducat de Finlàndia). Per mantenir la independència van apel·lar a l’èpica. Primer superant una guerra civil interna. I a la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans no van escoltar el seu clam d’ajut, lluitant a dues bandes contra els tirans de Stalin, primerament, i després Hitler. Amb una economia molt pròspera basada en una indústria tecnològica d’alt valor afegit, s’integra a la UE el 1995 i pertany a la zona euro. Malgrat les moltes adversitats, els finesos disposen d’un excel·lent sistema educatiu, estan considerats el país més feliç del món (World Happiness Report 2018), el tercer menys corrupte (Transparency International 2018) i un dels tradicionalment més competitius (World Economic Forum).
Quines són les lliçons que ofereix Finlàndia als països del sud d’Europa, obertament corruptes i poc competitius, amants de la dolce vita, seguidors del panem et circenses i tan donats a la sovint hipòcrita i perillosa xerrameca? Al meu entendre, n’hi ha quatre de destacables i avui en tractaríem dues. El primer és l’autenticitat de la seva manera de ser i el caràcter inclusiu de les institucions. El caràcter finès és introvertit, no pretensiós i defuig el postureig i el protagonisme ostentós. Es diu que la diferència entre les persones introvertides i els finesos introvertits és que els primers et miren les teves sabates quan els preguntes quelcom, mentre que els segons es miren les seves pròpies sabates. Sigui com sigui, sí està clar que la manera de treballar és intensa, sempre de cara a la feina i sense concessions a la galeria. S’adrecen sovint a les autoritats i càrrecs pel seu nom familiar, sense que això impliqui cap manca de respecte, i les empreses treballen horitzontalment sense jerarquies, amb un màxim d’autonomia i responsabilitat. Recordem també l’extens ús de la sauna, on els col·legues o amistats comparteixen un mateix espai de socialització sense poder amagar literalment res. El grau de cohesió social és molt elevat. El 20% de la població finesa més rica guanya quatre vegades més que el 20% més pobre. A Espanya, aquesta relació és de 7,5. El país nòrdic és més ric que Espanya (PIB per càpita de 42.300 euros versus 25.900 euros) i molt més igualitari. La societat espanyola és més pobra i profundament desigual. També l’endeutament públic d’Espanya és molt superior al finès (98% del PIB versus 61%). Els dos països tenen Estats del Benestar potents. La diferència és que en un cas es paguen molts impostos (especialment sobre el consum) per rebre excel·lents serveis públics, mentre que aquí també paguem molts impostos (que recauen sobre les rendes salarials) a canvi de serveis públics mediocres i creixentment deteriorats. I mentre que la cultura meritocràtica és un tret definitori dels nòrdics, que poden elegir lliurement la millor oferta en absència de monopolis, l’enxufisme i l’amiguisme perverteixen el funcionament dels serveis públics als països del sud d’Europa, on el consumidor resta captiu de les elits extractives sense capacitat d’escapament. L’elevat grau de confiança social al país nòrdic fa que empreses tecnològiques tan exitoses com Supercell ni es plantegin estratègies fiscals (legals) per pagar menys impostos. A més, és normal finançar voluntàriament fons socials destinats a ajudar altres emprenedors. En un experiment realitzat a un parc públic de Finlàndia es varen deixar 12 carteres a l’abast de qualsevol. 11 varen ser retornades intactes a la policia. Es poden imaginar els resultats si el mateix es fes a la Plaça Catalunya de Barcelona.
El segon aspecte destacable és l’excel·lent educació i la formació de mà d’obra molt competitiva en sectors industrials de tecnologia avançada. Existeix un ampli consens en què l’escassetat de recursos naturals i l’escassa població (5,5 milions per a un extens territori de 338.000 km2) fa imprescindible excel·lir en educació per poder competir en una economia global. I això s’aconsegueix de manera eficient, sense malbaratar diners públics. Per exemple, l’any 2006 Finlàndia va invertir menys de 7.000 dòlars per alumne a l’etapa preuniversitària. La xifra als EUA va ser de 10.000 dòlars. En canvi, el país nòrdic va aconseguir la primera posició a les proves PISA, mentre que els nord-americans només la vint-i-quatrena. La despesa en educació de Finlàndia es troba a la mitjana dels països de l’OCDE, però els resultats són molt superiors. Per tant, es tracta de ser productiu i aconseguir més amb menys recursos. No sempre la solució a un problema és gastar més. Es tracta de gastar millor. El currículum bàsic és uniforme a tot el país, però les escoles tenen un alt grau d’autonomia per adaptar-se a les circumstàncies diferenciades de cada localitat. L’educació és gratuïta en tots els nivells, inclòs el menjador escolar i el material. I els bons resultats acadèmics van de la mà d’índexs de fracàs escolar molt baixos.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.