Actualment el tema de la productivitat i l’eficiència estan més que mai en boca de directius i polítics com la solució per aconseguir la competitivitat de les empreses i, de retruc, la solució de problemes econòmics com el creixement i la creació de llocs de treball. En aquest sentit, crec que un exemple d’organització eficient es pot trobar, en el cas del Bages, ben a prop.
Em vinc a referir a un club de bàsquet, el Bàsquet Manresa SAE.
Es tracta sense cap dubte de l’equip més eficient de la primera divisió de bàsquet estatal. La productivitat o l’eficiència es mesuren per el que una organització pot aconseguir amb una inversió o uns recursos determinats. És el Output (resultats, productes, facturació…) dividit per a l’Input (inversió en diners, temps, recursos humans…). En el món del bàsquet és clar que la part de dalt d’aquesta divisió, els resultats, es mesuren per nombre de partits guanyats, que després es tradueix en títols, o en nombre de temporades de permanència a la primera divisió. La part de sota, la inversió, es mesura pel pressupost que és necessari per aconseguir aquests resultats. Si suméssim el nombre de partits guanyats, nombre de temporades, títols aconseguits, a la primera divisió estatal de bàsquet, des de la seva creació, i ho dividíssim per la inversió que s’ha utilitzat cada any, de ben segur que el Basquet Manresa estaria en primer lloc destacat (recordem que la majoria d’anys el Club ha estat en els darrers llocs en quan a pressupost de la lliga). Així, mentre d’altres equips rebien i gastaven quantiosos ajuts públics (ajuntaments, diputacions, governs autonòmics…), el Bàsquet Manresa ha pogut subsistir i seguir en la elit d’aquest esport, comptant gairebé només amb els recursos que ha generat ell mateix. Certament amb anys de grans dificultats (probablement l’actual és un d’ells), però mentre molts d’altres clubs de dimensions similars anaven desapareixent, normalment per haver estirat més el braç que la màniga, el Manresa ha seguit endavant, gràcies a l’esforç de moltes persones, sovint anònimes.
Aquesta situació i gestió té moltes similituds amb les de les PIMEs catalanes, que són la principal força econòmica del territori. Organitzacions que sovint competeixen amb empreses més grans, i provinents de països amb avantatges de tot tipus: de costos, fiscals, a vegades tecnològiques o legals. Aquestes petites i mitjanes empreses han de posar la màxima dedicació, la màxima creativitat i aprofitar al màxim cada euro que tenen per a millorar els seus productes, donar un millor servei, i poder aconseguir triomfar en els mercats. També acostumen a passar dificultats i moments en que perilla la seva supervivència.
La clau de l’èxit en ambdós casos està en el treball però també en la intel·ligència, i en allò que anomenem “estratègia”. És a dir, en la capacitat per a definir quins són els punts forts i febles de la organització, i la d’aquells amb qui competeixen, per a partir d’aquí, marcar les línies d’actuació. Fins ara, l’estratègia ha estat prou correcta perquè s’ha vist premiada amb l’èxit, és a dir, per l’assoliment dels objectius (definits en aquest cas per a la possibilitat de seguir oferint a la ciutat bàsquet d’elit). Esperem que això segueixi sent així en el futur.
Joan Freixanet Solervicens – Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB