El darrer informe de perspectives econòmiques elaborat per l’FMI rebaixa del 4,9% al 3,6% la previsió de creixement econòmic global prevista per aquest 2022. Un motiu és l’enquistament de la guerra a Ucraïna. L’autòcrata rus preveia una victòria ràpida i completa sobre el país veí, inclosa l’ocupació de la capital Kíiv. No ha estat així, i de moment les forces ucraïneses defensen aferrissadament la seva llibertat alhora que l’aliança occidental transatlàntica entre Europa i els EUA recupera el seu vigor i exerceix una acció conjunta consistent contra el criminal atac de Putin. Un segon motiu de la desacceleració global és que l’economia de la Xina està creixent actualment molt per sota del ritme acostumat de gairebé el 8% registrat entre el 2010 i el 2019. El gegant asiàtic s’enfronta actualment a una nova onada de confinaments massius per la Covid-19, mentre que el sector immobiliari ja fa temps que mostra senyals de crisi i desacceleració per excessiu endeutament. El món ja no pot dependre de la Xina com a font de resiliència. I el tercer motiu que gripa el creixement i amenaça la recuperació és la inflació. I en aquesta seriosa amenaça ens hem d’aturar.
Tot i que els preus estan pujant per diferents motius, l’augment de la demanda és el factor més important. Els factors d’oferta, com l’escassetat de microxips, les interrupcions en la cadena de subministrament i l’encariment de l’energia i dels aliments a conseqüència del conflicte bèl·lic són molt rellevants, però el creixement del PIB real suggereix que l’activitat econòmica no s’ha vist obstaculitzada significativament per problemes d’oferta, i que la inflació està impulsada principalment per les polítiques d’estímul monetàries i fiscals. Tot fa pensar que la inflació es mantindrà. Per al conjunt de l’OCDE, durant el 2021 el creixement del PIB real va ser del 4,9% (5,1% a Espanya), mentre que la inflació va créixer el 5,2% (6,5% a Espanya). La inflació és un fenomen monetari que succeeix quan la quantitat de diners augmenta més ràpidament que la producció. Per tant, per doblegar la inflació és necessari deixar de crear diners del no-res, normalitzar el tipus d’interès i limitar la despesa pública.
Però cal anar més enllà. Les autoritats ens volen fer creure que una mica d’inflació, propera al 2%, és bona i que la deflació és molt dolenta. Però és realment així? La caiguda de preus suposa un problema per la societat? O és més aviat la deflació una excusa per permetre la creació de diners i evitar els importants perjudicis que comporta a l’Estat? La por a la deflació és instigada per aquells que se’n beneficien directament de la creació de diners, ja que són també els qui gasten primer el nou diner creat. La rebaixa artificial del tipus d’interès facilita que els bancs emetin més moneda a través de la concessió de préstecs. Un crèdit bancari de 50.000 euros, per exemple, s’anota a l’actiu de l’entitat financera i en el compte del client, que els podrà fer servir com vulgui, retirant-los en efectiu, fent transferències o pagant amb targeta de crèdit. Crear diners del no-res (amb un clic d’ordinador es crea diner virtual) distorsiona l’estructura productiva i genera bombolles financeres que esdevindran inviables a mitjà i llarg termini. Els efectes a curt termini són d’eufòria econòmica, similar a la injecció d’amfetamines, però a llarg termini sempre es paguen els excessos.
La deflació, pel contrari, és una medecina amarga quan es prova, però que obra meravelles en el mitjà i llarg termini. La mala fama de la deflació li ve donada per l’errònia atribució d’uns efectes negatius. Són sofismes i mites inconsistents que s’haurien d’aclarir. En primer lloc, no és cert que la deflació perjudiqui l’activitat empresarial. L’empresari actua mogut per l’obtenció del benefici, i es poden obtenir guanys amb deflació per la senzilla raó que els costos, que també són preus, disminueixen. En segon lloc, tampoc és cert que el consum es desplomi amb l’expectativa de preus futurs inferiors. En algun moment s’activarà la compra. Es pot esperar unes setmanes a adquirir aliments o peces de roba que s’abaratiran, però no es diferirà el consum indefinidament. Les compres no es poden ajornar eternament. La vida humana és finita. Com a norma, volem els béns més aviat que tard. Fins i tot assumint que els preus cauran, en algun moment hem de començar a gastar. Tot i que alguns esperaran un any a comprar el nou iPhone, altres voldran tenir-lo el més ràpid possible.
El decrement esperat dels preus incrementa el tipus d’interès real, això és, la suma de l’interès nominal més la deflació esperada. Encara que el Banc Central fixi un interès nominal del 0%, la reducció generalitzada de preus incrementa el cost del crèdit i dificulta la devolució dels préstecs. El deute real, això és el préstec en relació al nivell de preus, s’incrementa. Vist des del punt de vista de l’estalviador, la deflació premia l’estalvi amb una prima de rendiment. I aquí, amb un deute públic descontrolat, és on toquem el moll de l’os. La deflació perjudica l’Estat a l’encarir el pagament del deute. La inflació, en canvi, redueix el valor real del deute, sosté la recaptació d’impostos, però perjudica el conjunt de la societat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC