És sorprenent constatar com s’encomana entre una part de la població la psicosi per la manca d’aliments, des dels cereals a les conserves passant per l’oli de gira-sol, provocant la compra compulsiva d’aquests productes en els establiments. Es repeteix la història de fa exactament dos anys amb el paper higiènic. Si aleshores el motiu era la guerra contra la covid, en llenguatge oficiós, ara ho és la guerra real de Rússia contra Ucraïna. En els dos casos, i mentre les autoritats no intervinguin els preus per decret, aquesta histèria és totalment injustificada. Ni va faltar paper de vàter ni faltaran aliments. Això sí, tot serà més car. I és aquest encariment generalitzat dels preus el que fa decidir els transportistes si porten a terme o no la seva activitat. Mentre puguin renegociar les condicions i repercutir l’increment de costos del combustible en el preu de venda del producte, l’aprovisionament i el manteniment de la cadena alimentària estan assegurats. També ho està l’encariment alimentari. La inflació és una realitat que anirà a pitjor i això empobreix la població. Si la setmana passada parlàvem de com els preus del gas i el petroli poden agreujar la crisi energètica, avui hauríem de considerar els riscos d’una crisi alimentària per l’encariment del blat.
Les extenses estepes de terra negra que dominen el paisatge ucraïnès són idònies per al creixement dels cereals. La producció mundial de blat va ser de 766 milions de tones l’any 2019, un 13% de la qual prové d’Ucraïna i Rússia. Més rellevants són les xifres d’exportacions. El 2020, Kíiv va exportar el 75% de la seva collita de blat als mercats internacionals. D’una producció de 24 milions de tones en consumeix 6 milions i la resta ho exporta. Ucraïna és un dels països amb més capacitat per desencadenar un xoc al mercat global de cereals i el conflicte bèl·lic afecta de ple l’estructura productiva i el comerç de blat. Els camps s’estan deixant de conrear perquè els pagesos ucraïnesos han d’allistar-se a l’exèrcit defensor, i les habituals rutes comercials pel Mar Negre estan bloquejades. Per tant, els vaixells mercants no poden navegar. Les dificultats per poder sembrar i recollir la propera temporada s’afegeixen a les incerteses futures i tensionen el mercat. Per tant, podem esperar una pujada dels preus dels aliments, impulsats per la reducció de la producció a les zones en conflicte. Les exportacions conjuntes d’Ucraïna i Rússia superen el 20% del comerç mundial de blat i el 16% d’ordi. Rússia exporta també el 14% dels fertilitzants i la majoria dels adobs nitrogenats. Són xifres massa importants per a no generar efectes rellevants.
D’entrada, qui ja ho està notant són els països que més productes importen de la zona en guerra, com Moldàvia, el Líban i Qatar. Però, per la seva elevada dependència, Turquia i Egipte en són els principals damnificats. El proveïment de pa d’aquest darrer país, que el subsidia per alimentar la seva població, depèn en un 90% de Rússia i Ucraïna. Davant els problemes de subministrament, no és descartable que augmenti el malestar social en el país dels antics faraons. De fet, la massiva onada de protestes que ja va recórrer la majoria dels països àrabs el 2011, provocant canvis de govern, revoltes i guerres a Síria i el Iemen, va començar arran d’una sèrie d’alces de preu sobtades als mercats alimentaris globals. Pel que fa a Espanya, Ucraïna proveeix el 38% de les importacions de blat de moro, el 25% d’ordi, més del 60% de l’oli de gira-sol, així com també el 10% del blat. Menor importància tenen les compres de fertilitzant rus, i encara menys les adquisicions de pal·ladi, platí, titani, coure o ferro. Bona part de la indústria càrnia i de lactis depèn dels pinsos importats d’Ucraïna, que s’encareixen. Els majors costos de producció es poden repercutir al consumidor final encarint els preus, o poden reduir els ja migrats marges de beneficis d’algunes explotacions agrícoles i ramaders.
Pel que fa a Catalunya, s’hauria d’aprofitar la nostra excel·lent posició geoestratègica i la xarxa logística per arribar als consumidors mediterranis i del Nord d’Àfrica en menys de 48 hores. No oblidem que el sector agroalimentari, entès com la suma del sector primari i les activitats transformadores, és el que té més pes dins l’economia catalana. Caldria flexibilitzar, per les dramàtiques circumstàncies bèl·liques, el compliment dels acords ambientals i assegurar la disponibilitat d’aliments. La taxa de cobertura del comerç exterior agroalimentari català, això és la relació entre exportacions i importacions, ha crescut els darrers anys fins assolir pràcticament l’equilibri actual. Ara bé, el nostre sistema alimentari depèn molt del mercat global i té un grau d’autoproveïment molt baix amb només el 40%. Això vol dir que la guerra a Ucraïna passarà factura, i que cal guanyar en productivitat de manera sostenible optimitzant els potencials de regadiu i revisant les polítiques forestals. I és que el regadiu impulsa la producció alimentària, fixa la població al territori, lluita contra el canvi climàtic evitant la desforestació, redueix importacions i potencia l’agricultura de proximitat. I pel que fa a la política forestal, cal donar nova vida al bosc recuperant conreus i pastures. Catalunya no es pot permetre tenir el 66% del territori sense generar cap valor econòmic.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC