Gràcies a una esperança de vida creixent situada entre les més altes del món, però també al descens de la natalitat i a l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuts a la dècada del 1960, la població espanyola està envellint ràpidament, amb tota la pressió a l’alça en la despesa en pensions que això comporta. Un sistema públic de repartiment on la situació financera ja és molt deficitària, suposa un problema seriós i complex. I és que el número de persones més grans de 65 anys ha crescut en 4,8 milions des de 1980. Això implica que aquest col·lectiu s’ha duplicat i que les pensions de la Seguretat Social han passat de 4,4 a 10 milions. Aquest procés d’envelliment augmentarà i es preveuen 15 milions de pensions l’any 2050, el que significa un esforç addicional del 50% sobre la situació actual. El nombre més gran de pensions a pagar estarà acompanyat d’un import superior de la jubilació mitjana. No només per l’increment de les bases de cotització dels nous jubilats, sinó també per la revalorització anual de les pensions. I aquí és quan entra en escena el monstre de la inflació, fins ara endormiscat, però ja completament desfermat. Les últimes previsions de l’FMI per Espanya consideren que l’IPC superarà aquest any el 5% de mitjana anual, gairebé la meitat del nivell del 9,8% del mes de març.
El passat 28 de desembre es va publicar la Llei 21/2021 de garantia del poder adquisitiu de les pensions. Sabem que en aquest dia, conegut com el dels Sants Innocents, es recorda la mort a Israel dels nens menors de dos anys ordenada pel rei Herodes fa més de 2.000 anys. Al primer article d’aquesta llei llegim que les pensions contributives de la Seguretat Social mantindran el seu poder adquisitiu. Concretament, que les pensions es revaloritzaran al començament de cada any en el percentatge equivalent a la inflació, expressada com l’Índex de Preus al Consum dels dotze mesos anteriors. Per tant, els pensionistes estan protegits per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de l’increment generalitzat de preus. La decisió d’actualitzar les pensions vigents a cada moment amb l’IPC de l’any precedent tindrà importants conseqüències sobre la despesa pública total. La Seguretat Social pot haver finalitzat el 2021 amb un dèficit de 29.500 milions d’euros, considerant la transferència rebuda de l’Estat. Amb les dades disponibles fins aquest moment, la despesa pública en pensions a final del 2022 superarà els 175.000 milions d’euros. Aquesta quantitat significa destinar a pensions quasi el 14% del PIB. I considerant la inflació galopant del 2022, equivalent en aquests moments al 10% interanual, que s’incorporaria a la revalorització de les pensions de l’any 2023, les xifres no farien altra cosa que empitjorar. Tot això, just en el moment en què la Seguretat Social pot començar a implosionar per l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuda a partir del 1960. La despesa pública en pensions, que ja significa una tercera part de la despesa pública total, superaria els 195.000 milions d’euros el 2023. El dèficit del sistema de pensions és tan elevat que exigeix un gran esforç col·lectiu per resoldre-ho. No n’hi ha prou en pujar només els impostos als més rics. L’expropiació del patrimoni d’Amancio Ortega Gaona, una de les persones més riques del planeta, no donaria ni per pagar les pensions espanyoles de mig any. I tampoc és acceptable carregar tot el pes en un únic grup social.
Recordem que, en el sistema espanyol de repartiment, les pensions les paguen els treballadors amb una part del seu salari. Quasi un 40% de l’aportació total del treballador, dividida entre l’empresa i el cotitzant, no arriba a la butxaca de l’empleat perquè s’ingressa a la Seguretat Social. No és just ni eficient que, en les actuals circumstàncies, es revaloritzin les pensions segons l’IPC i al mateix temps es congelin majoritàriament els salaris dels treballadors, que són els qui les paguen en última instància. Per qüestions de justícia distributiva elemental, l’actualització de les pensions requereix també indexar els salaris respecte a l’IPC, que el Banc d’Espanya estima en una mitjana del 7,5% aquest 2022. Per altra banda, l’actualització dels salaris significaria un increment dels ingressos de la Seguretat Social i, per tant, una millora del dèficit del sistema de pensions. Es sol adduir en contra de la revalorització dels sous els efectes inflacionaris en segona ronda que aquesta mesura ocasionaria. Però el que caldria és atacar les causes originals de la inflació en primera ronda, i no en segona. La inflació és un fenomen monetari que es produeix quan la massa monetària augmenta més ràpidament que la producció. On cal actuar, per tant, és en la política monetària i en la normalització del tipus d’interès. És absurd i cínic a parts iguals continuar amb l’actual ritme d’expansió monetària i carregar tots els ajustos necessaris en la moderació salarial dels treballadors. Aquests són perfectament innocents i no en tenen cap culpa dels errors monetaris i fiscals de les autoritats. I la seva exclusió del pacte de rendes en un govern socio-comunista és una injustícia social que ni el mateix Karl Marx va arribar a imaginar.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC