Ahir a les oficines de Catalunya Caixa, entre els vells roquers de Caixa de Manresa –els orgullosos “naranjitos”, pels seus companys- tornava a rondar la preocupació pel futur i una certa nostàlgia del passat que ara es tanca definitivament. Amb el que havia costat localitzar en el marasme dels serveis centrals de CX aquell antic company de Santa Anna (ai!) que podia resoldre alguns temes, què serà d’ell ara? I de nosaltres?
El BBVA, amb la cartera de clients de bona part de les antigues institucions financeres catalanes a la butxaca (Caixes de Terrassa, Sabadell, Manlleu, Catalunya, Tarragona i Manresa, i el grup Banca Catalana), passa a formar un quasi duopoli financer a Catalunya amb la Caixa, amb molts dels clients coincidents, donada l’estesa tradició de tenir llibreta a la Caixa gran i a la petita, pel que pogués ser, ja des de l’època dels burots. És el final d’un procés per oblidar: 11.400 milions d’Euros de pèrdues de diner públic només a Catalunya Caixa (prop de 2 bilions de pessetes!), un mercat bancari amb molt poca competència i un sistema de caixes amb vocació territorial i social evaporat. I un munt d’oficines a Catalunya del BBVA per tancar.
Aquesta és la realitat, no és necessari ni convenient seguir furgant en la ferida. Cal mirar endavant, confiar en noves iniciatives que puguin sorgir quan l’entorn sigui més propici i, sobretot, no repetir els errors. Que en el cas de Manresa ja seria la tercera vegada: esgarrifa comprovar la coincidència de presentar les dues absorcions que han patit entitats financeres manresanes (Banc Mercantil i Caixa de Manresa) com una gran oportunitat de tenir presència als òrgans de govern de Banca Catalana i CX, respectivament, ara feliçment integrades al BBVA, en el consell d’administració del qual em temo que ja no ens hi queda ningú. No hi tornem, si us plau.
David Sanclimens Solervicens – Professor dels Estudis d’Empresa de la FUB