Es parla molt del “big data”, gestionar gran quantitat de dades per tal de transformar-les en informació que permeti millorar la gestió de les empreses. Mirar de donar valor i sentit a aquesta immensitat de dades que deixem escampades (xarxes socials, geolocalitazió del mòbil, visites pàgines web, pagaments amb targeta…).
Mentre la major part de les grans empreses gestionen i utilitzen a favor seu aquest mar de dades, una gran majoria de les petites i mitjanes empreses encara es troben en la “prehistòria”, i fan servir per a la seva gestió dades i indicadors economicofinancers en molts casos únicament per saber si han tingut o no beneficis i per donar respostes a les seves obligacions fiscals. Si per un moment baixem un esglaó més i pensem en molts autònoms que no tenen l’obligació de portar una comptabilitat formal, no trobem aquests indicadors econòmicofinancers.
A l’hora de gestionar, el primer que cal tenir molt clar és saber cap a on es va, el que en l’entorn d’estratègia empresarial s’anomena la visió de la empresa, sense aquesta premissa no es podrà avaluar si les decisions es prenen correctament ni si s’estan assolint els objectius o no. Com deia Sèneca “cap vent és bo si no saps a quin port et dirigeixes”.
Portar una empresa és similar a portar un cotxe. Un cop davant del volant, podríem fer la pregunta següent, és possible conduir un cotxe amb el quadre de comandament a les fosques?, sense cap tipus de dada que ens indiqui l’evolució de la nostra conducció i l’estat del vehicle?. La resposta a la pregunta podria ser si, però evidentment amb un nivell de risc molt elevat.
Una situació similar es dóna en moltes empreses: condueixen a les fosques o amb molt poca llum i això té conseqüències, com ara no poder fer front als pagaments, no conèixer el grau d’acceptació dels productes oferts, ni per què trien els nostres i no els de la competència, no conèixer per què les vendes cauen i conseqüentment, no poder-hi reaccionar adequadament, no saber si el personal està orgullós i content de treballar en el nostre projecte o si per altra banda, està tan cremat que no té l’actitud que seria desitjable.
A mitjans anys 90 els professors Kaplan i Norton ja van exposar, en la revista de negocis que edita la Universitat de Harvard, que no n’hi havia prou amb mirar només indicadors (KPI Key Performance Indicators) sobre aspectes econòmics i financers, que calia ampliar el ventall d’indicadors, com a mínim als processos interns de les empreses, al grau de satisfacció dels clients i a la sensibilització i motivació de la plantilla. Aquests professors van fer el raonament següent: perquè una empresa sobrevisqui en el temps ha de tenir uns resultats econòmics positius (beneficis), si únicament ens mirem aquesta dada al finalitzar l’exercici comptable, hem fet tard perquè si no ha estat bona ja no podem reaccionar. El que passa és que aquests resultats són conseqüència directa de si els clients se senten satisfets amb els nostres productes i de tenir clar perquè trien els nostres quan tenen altres opcions. Per tant, ja veiem que hauríem de mesurar d’alguna manera aquests fets. De la mateixa manera que existeix una relació entre beneficis i grau de satisfacció dels clients, ens trobem que hi ha un altre lligam entre grau de satisfacció i producte fiable i a un preu just; és a dir, ben produït com a resultat d’uns bons processos interns de l’empresa. Tornem a veure que hauríem de mesurar d’una manera fiable, basant-se en dades contrastables i no en percepcions, la situació que es dóna en els diferents processos interns de l’empresa, nivell d’incidències, aturades, avaries, etc. Encara tenim un darrer element del qual hauríem de tenir indicadors i mesurar-ne la situació i evolució. Està correlacionat amb els resultats que donaran els indicadors dels processos interns, es tracta de la percepció, implicació i sensibilització del personal a tots els nivells. Si les persones no estan motivades no podem pas pensar que la conseqüència serà uns bons resultats en els processos interns.
Podem resumir que hi ha quatre elements o àrees de gestió per les quals hem de definir grups d’indicadors i triar aquells que ens mostrin millor la situació. La gràcia és que els indicadors d’aquestes àrees es poden ordenar, de tal manera que el resultats d’una àrea poden predir, en part, quins seran els resultats d’una altra. Aquests grups d’indicadors ordenats corresponents a les diferents àrees serien: “Resultats sobre la implicació del personal -> Resultats sobre els processos interns -> Resultats sobre la percepció del client -> Resultats econòmic-financers”.
De la mateixa manera que a l’hora de conduir un cotxe, a l’hora de gestionar una empresa hem de tenir diferents indicadors que ens mesurin com a mínim dades rellevants de les quatre àrees esmentades, per tal de poder predir amb temps suficient per on aniran els resultats econòmics de l’empresa i no rebre la dada com una sorpresa que ens comunica el gestor un cop l’any.
Cal veure la manera com el mar de dades en el que ens movem pot ser aprofitat també per les petites i mitjanes empreses per transformar-les en informació que permeti prendre decisions, no només per intuïció, sinó amb una base científica més sòlida.
Tota decisió comporta un risc, es tracta de reduir-lo a un nivell assumible.
Antoni Viladomat Vers – Professor col·laborador dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa i de l’EPSEM. Director de Viges Consulting, SL