Aquesta setmana, el sector del taxi s’ha tornat a manifestar contra la competència, considerada deslleial, de plataformes com Uber i Cabify, amb vagues a Barcelona de 24 hores i concentracions a Madrid. Els portaveus dels taxistes esgrimeixen dos tipus d’arguments per demanar la prohibició dels serveis d’intermediació d’aquestes plataformes tecnològiques. Consideren, primer, que el sistema de llicències és una alternativa millor que un mercat de taxis liberalitzat i, en segon lloc, que els taxistes han pagat un autèntic dineral per les seves llicències d’activitat i que, per tant, permetre ara que qualsevol exerceixi de taxista seria intolerable. Cal analitzar la validesa (o no) d’aquests arguments.
Sobre el primer, un model de taxis sense llicències administratives podria portar problemes d’asimetria en la informació. És el conductor de fiar? Em portarà per la millor ruta o no? Si els preus del taxi no estan regulats i en necessito un amb urgència, podrà cobrar-me tarifes molt elevades? Si tothom pot ser taxista, l’ofici de taxista deixarà de ser rendible? Hem d’entendre que l’aparició de plataformes tecnològiques com Uber (o qualsevol aplicació que reprodueixi un protocol similar) han permès solucionar totes aquestes dificultats: amb elles el client coneix des del moment zero les dades del conductor que el transportarà i el seu historial de valoracions dels usuaris; també controla en tot moment quina ruta està seguint el taxista, i fins i tot pot pactar un preu tancat; així mateix, la tarifa de cada conductor també es troba regulada per la pròpia plataforma d’intermediació, i la fixació dinàmica dels preus segons les condicions reals d’oferta i demanda també garanteix que mai hi haurà una oferta insuficient de serveis de taxi. Per tant, les llicències administratives són avui dia un mecanisme anacrònic que dificulta l’entrada de nous operadors en el mercat del taxi.
Pel que fa al segon argument, el del pagament de les llicències, justament perquè els propis taxistes són conscients que aquest sistema ja no té cap justificació en l’actualitat, l’argument que molts d’ells defensen és el que tota eliminació del sistema de llicències hauria de condicionar-se a pagaments compensatoris. En definitiva, que s’ha de compensar a tots els taxistes que van comprar una llicència a preus molt elevats. En cas contrari, asseguren, els conductors de Uber o Cabify estarien practicant una “competència deslleial”. És realment així? Entenem que no. Els taxistes no han pagat a l’administració preus molt elevats per les llicències: els han pagat a altres taxistes que se les van revendre en el mercat secundari. L’administració va atorgar originalment les llicències a un cost nul a aquelles persones que ho van sol·licitar i que van superar l’examen d’aptitud; però com el nombre de llicències que van repartir els ajuntaments era enormement restrictiu en relació amb la xifra de persones que volien entrar en aquest sector, el seu preu en el mercat secundari es va disparar. Per tant, de tenir algú la responsabilitat d’indemnitzar als taxistes actuals per la supressió del règim de llicències, seria el col·lectiu d’antics taxistes que van revendre les llicències a aquests preus exorbitants. En cap cas seria del conjunt dels contribuents.
Si l’administració anunciés que “tot aquell ciutadà amb carnet de conduir i que superi un examen d’aptitud, podrà obtenir una llicència de taxi després de pagar les corresponents taxes d’expedició”, el sistema de llicències no seria en absolut problemàtic. Totes aquelles persones que vulguessin exercir de taxistes sota la cobertura de Uber o Cabify (o pel seu compte i risc), demanarien el corresponent permís al seu ajuntament i començarien a circular. Per desgràcia, això no funciona així a dia d’avui: els ajuntaments limiten artificialment el nombre de llicències que concedeixen per, així, limitar artificialment la competència en el sector del taxi. Els taxistes podran argumentar amb més o menys rigor que l’administració no està legitimada per suprimir el sistema de llicències sense compensar-los d’alguna manera. Però el que no poden argumentar de cap manera és que l’administració no tingui ple dret a atorgar tantes llicències de taxi com se li sol·licitin. A ells se’ls va poder prometre regulatòriament que ningú podria exercir com a taxista a Espanya sense la corresponent llicència, però el que mai se’ls va prometre és que el nombre de llicències es limitaria a 70.000 a Espanya (64.447 llicències de taxis i 5.622 llicències VTC).
Per tant, hi ha una forma absolutament legítima de liberalitzar el sector del taxi: la concessió de llicències per a tothom. Per què el govern d’Espanya es nega a fer-ho? No perquè el sistema, en la seva forma actual, sigui necessari per garantir un servei correcte. Al contrari, tot indica -segons reconeix fins i tot la Comissió Nacional de Mercats i Competència- que l’artificial restricció de la competència només està contribuint a incrementar els preus i a empitjorar la qualitat d’aquest servei. ¿Serà que els polítics no volen enfrontar-se al gremi dels taxistes, els quals evidentment mantenen un enorme interès directe en mantenir el disfuncional sistema de llicències actual? ¿Qui defensa a Espanya el dret de lliure elecció dels clients?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.