La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha presentat aquest dimecres les propostes per estalviar energia i planteja fins i tot racionar el subministrament a la indústria. Els europeus hem de començar a gastar menys energia des de ja mateix, envoltats de grans incendis i temperatures caniculars, si volem passar sense excessives restriccions. Amb temperatures asfixiants a bona part del continent, l’arribada del fred el proper hivern és causa d’angoixa en un context de probable escassetat de gas davant les maniobres del president rus Vladímir Putin. La confusió interessada al voltant de si el Kremlin reobre el gasoducte Nord Stream 1 apunta a la intenció de causar el major perjudici a les economies europees al menor cost possible pels russos. A curt termini, Europa està en desavantatge davant Moscou perquè Rússia és capaç de reduir el subministrament de gas a un ritme més alt del que la UE pot reemplaçar-lo per energies substitutives. El temps, per tant, juga en contra d’Europa. És el resultat de permetre durant dècades una dependència energètica tan alta amb un país tan poc fiable com Rússia. Recordem que el 40% del gas importat que consumeix la UE prové de Rússia, així com el 37% del petroli i el 19% del carbó, fet que converteix les exportacions energètiques en la principal arma de Putin davant les sancions occidentals.
Els empresaris acceleren la desglobalització i alerten d’un nou període d’estancament. Els dirigents aprofiten el conflicte bèl·lic per renovar gairebé tots els aspectes de les seves polítiques exteriors i nacionals. Tot fa pensar que una de les derivades de la crisi actual serà una major implicació de l’Estat en la política energètica. Després de quatre dècades on s’ha frenat la intervenció, els governs veuen ara la necessitat de jugar un paper molt més expansiu en tot, des de la retirada d’infraestructures de combustibles fòssils fins la regulació de les empreses i la limitació de les emissions. Tot fa pensar en la dècada de 1970, quan l’excessiva intervenció dels governs va agreujar les crisis energètiques. La darrera decisió d’Emmanuel Macron ha estat nacionalitzar la més gran empresa elèctrica francesa EDF. La nacionalització no deixa de ser, en realitat, la recompra d’un petit paquet d’accions que no estava en mans del gegantesc Estat francès. EDF sempre ha estat una empresa pública: el 84% del capital ja estava en mans del govern, que controlava l’organització interna de l’empresa, i l’únic que canvia a partir d’ara és el 16% restant que tornarà a mans públiques. EDF ven l’electricitat a un preu regulat màxim, mentre que els costos de producció s’han disparat. S’especula que les pèrdues podrien acabar superant aquest any els 20.000 milions d’euros, un panorama devastador per a una empresa amb fons propis que amb prou feines arriben a 50.000 milions i amb passius superiors als 300.000 milions. Es decidirà també el govern de Pedro Sánchez a nacionalitzar Endesa i Iberdrola?
Si les emissions de carboni no es redueixen urgentment, serà difícil limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus centígrads, el llindar que ens porta al pitjor escenari ambiental, sanitari i econòmic. També els minerals necessaris per a la transició energètica, com el liti, el níquel i el cobalt, poden escassejar a mesura que els vehicles elèctrics es facin més freqüents i es multipliquin les infraestructures d’energies renovables. En general, l’administració pública destaca dues fallades del mercat que mostren la necessitat d’intervenir per assolir la seguretat energètica i reduir les emissions de carboni. En primer lloc, es diu que el sector privat no té prou incentius per construir les infraestructures necessàries per a una transició energètica ràpida i segura. Però aquí convindria recordar que són les normes administratives i burocràtiques les que poden suposar una barrera infranquejable. El marc jurídic que va entrar en vigor a Catalunya el 2009 va suposar una autèntica aturada per a la descarbonització energètica: en una dècada no es va posar en marxa un sol aerogenerador. El percentatge de generació renovable va assolir només un 16%, mentre que la mitjana espanyola va superar el 34% i la mitjana europea el 37%. En segon lloc, es destaca que les empreses privades tampoc tenen incentius per limitar les emissions de CO2, traslladant els costos a la societat. Però aquest argument també oblida que l’encariment dels drets d’emissió de CO2 sí que ho suporten les empreses, que estan obligades a contaminar menys o desaparèixer del mercat al no poder competir.
Tot fa pensar que la major intervenció del govern serà una característica definitòria del nou ordre energètic global que sorgirà del conflicte entre Rússia i Ucraïna. I com va demostrar l’experiència horrible dels anys setanta, això no sempre és desitjable. El llegat de la guerra d’Ucraïna ens pot portar a un ordre marcat per la inseguretat energètica i l’acció climàtica improvisada i erràtica. Varen ser justament els governs els causants de la sobredependència del gas rus. I el govern alemany qui va desmantellar el programa nuclear que ara lamenta no tenir. I el govern francès qui va negligir el manteniment de les centrals nuclears. I el govern espanyol qui es va enemistar amb Algèria, el principal proveïdor de gas. De veritat que ara els governs ens garantiran el subministrament d’energia?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC