De raons i emocions

Es ben sabut que les actituds humanes venen definides per raons i emocions. Els experts en psicologia expliquen que una actitud és una predisposició a fer alguna cosa i que aquesta ve definida per aspectes racionals i irracionals.  Aquest enfoc ens pot ajudar  a entendre què ha passat en les relacions Catalunya – Espanya els darrers temps i ja els avanço la meva conclusió, en un costat la raó a acompanyat l’emoció, i en l’altra l’emoció ha ofegat la raó.
 
La Catalunya de l’emoció i la raó
Catalunya és una nació, i ho és per sobre de tot perquè la seva gent així se’n defineix. L’auto definició de nació és basa en un consens emocional al voltant d’una cultura , llengua, valors i símbols col·lectius.  Aquest és doncs  un component que surt del cor de moltes persones i que ha anat evolucionant i adaptant-se al pas de les generacions, modificant-se i introduint matisos però sense perdre genuïnitat ni capacitat aglutinadora. Aquest tipus de sentiment ha estat, és i serà present en moltes persones, potser en diferents graduacions, però hi és, i crec que cada cop hi serà més.

Per altra banda, a Catalunya hi ha persones que per diferents motius no tenen el sentiment  descrit anteriorment tan interioritzat, però que si que senten Catalunya casa seva. Sovint és gent d’arrels llunyanes (com la gran majoria de catalans!), filis i néts de persones que emigraren a Catalunya buscant millors nivells de vida. Després de generacions i esforç, molt esforç, Catalunya, amb tot el que comporta, els representa la qualitat de vida que volen per ells i els seus descendents. Aquestes persones veuen ara com tot el que han aconseguit, jugant-se el seu projecte vital per garantir un futur millor a les seves famílies, trontolla. I trontolla pel mal tracte econòmic crònic que sotmet Espanya a Catalunya. I s’ha de dir així i amb totes les lletres, mal tracte econòmic crònic, que ensorra el desenvolupament de Catalunya. Només tres apunts permeten teixir el discurs: un dèficit fiscal reconegut de prop del 9% (el més gran d’Europa), la obstinació malaltissa a que l’Aeroport del Prat no sigui Hub, i els obstacles ridículs que posen a l’eix del Mediterrani. Només això, en termes de riquesa és un cop de puny al fetge dels catalans i una garantia que una Catalunya-Estat no és només viable, sinó pròspera. Tenir el PIB de Dinamarca, ser la tercera regió amb més percentatge d’exportació sobre el PIB d’Europa, i tenir la posició geoestratègica que tenim són indicadors més que suficients, tan per entendre que sols aniríem millor com per veure que a la UE li interessa comptar amb Catalunya.

El que ha passat doncs, és que els motius irracionals (ruixats amb la gasolina de les contínues desqualificacions provinents de cada cop més importants personalitats espanyoles) i els motius racionals (accelerats per la crisis) per trencar amb Espanya s’han alineat. I ho han fet perquè som un sol poble. Un sol poble perquè tots ens sentim part d’aquest bocí de terra, i perquè les famílies són abans que res famílies (mescla de moltes persones), per molt que des de fora vulguin desestabilitzar.

Aquesta combinació ara és un còctel poderosíssim, una onada gegant, un poble que vol i pot decidir el futur del seu dia a dia. Els secessionistes tenen més motius que mai, i a més sembla que hi ha un lideratge clar que ha copsat la unitat del poble.

L’Espanya de l’emoció per sobre la raó
Des de la resta de l’actual Estat el procés ha seguit altres camins. Des d’una perspectiva objectiva i racional, no té cap sentit seguir negant a Catalunya el paper de protagonista econòmic que mereix. L’òptica espanyola hauria de ser la de convertir Barcelona la cocapital i per tant dotar Catalunya de tots els recursos perquè continuï sent el motor d’Espanya. És a dir, en termes estrictament de desenvolupament econòmic el més sensat i lògic seria reduir el dèficit fiscal català, fer del Prat el primer aeroport de l’Estat i afavorir que les mercaderies flueixin pel mediterrani i cap Europa de manera efectiva i eficient. Això enriquiria Catalunya i també a Espanya. Seguir menystenint l’economia més valuosa de l’Estat és posar al caldo la millor gallina ponedora del corral.
Lluny d’això però, hi ha alguna cosa que no deixa actuar racionalment cap partit polític espanyol. Hi ha alguna cosa que fa prendre decisions vitals amb l’estómac i no amb el cervell. Crec que se’n diu bilis. Per gran part d’Espanya resulta difícil de digerir la convivència amb una nació com la catalana. Són evidents alguns tics d’intolerància a la diferència i sobretot és notòria la persistent voluntat de transferir riquesa generada aquí a altres llocs molt per sobre del que és assumible. Aquests comportaments irracionals passen per sobre dels més raonats. És com el brau que sabedor que té l’espasa que li forada l’esquena, segueix empenyent fins que ell mateix s’enfonsa el metall fins el cor, enlloc de parar-se a pensar estratègies més adients.

N’hi ha prou en veure alguns personatges unionistes traient espuma per la boca cada vegada que se’ls interpel·la sobra la mal dita qüestió catalana. La bromera a la boca és símbol d’ira, de perdre els papers, i això passa quan es parla més amb l’esperit que amb el cap. Es veu clarament aquesta actitud amb les objeccions que fan a la independència de Catalunya. Ho he analitzat i cap n’hi una es basa en el sentit comú. Totes tenen biaix cap la por (no estareu a la UE, us farem boicot, no tindreu pensions, etc..) o directament cap a la negació (no es pot canviar la constitució, o ho ha de votar tot Espanya). Resulta fascinant fins i tot, que neguin la possibilitat de consulta a la ciutadania, l’essència més pura de la democràcia.

Seguint aquests arguments hom podria establir que la via del mig podria ser la bona. El federalisme asimètric, per exemple. Lamentablement hem vist com diferents presidents de la Generalitat de diversos colors polítics han anat amb aquesta idea a Madrid els darrers anys. Resultats insuficients i sobretot una sensació de pèrdua de temps i energia. La via del mig podria tenir suports a Catalunya, però molt minsos a Madrid.

Amb aquest escenari, podem veure com la reacció que està tenint Espanya com Estat no està fent més que donar més raons als que es plantegen l’Estat propi per Catalunya. És una dinàmica sense aturador. Un punt de no retorn. I Catalunya ha mogut peça. I Espanya no ho entén o no ho vol entendre.

Saben, jo sóc pare. Com a nét d’extremeny que va haver de deixar la seva terra per buscar un futur millor sóc portador de la seva ànima. Estic convençut que el meu avi voldria que lluités amb totes les meves forces per permetre que la seva besnéta no hagi de fer les maletes i marxar de casa seva, com va fer ell, per tenir millor vida, tenint aquí suficients recursos. L’altre avi, català, sé que s’emocionaria al veure que les primeres paraules que diu la seva besnéta són en català.

Marc Bernadich Marquez – Responsable de FUB e+i