La prohibició de fer pagaments en efectiu

Recentment ha aparegut una important limitació per a les transaccions econòmiques: la prohibició d’efectuar pagaments en efectiu. Aquesta prohibició es recull en la Llei 7/2012, de 29 d’octubre, de llarg i complex títol -“de modificación de la normativa tributaria y presupuestaria y de adecuación de la normativa financiera para la intensificación de las actuaciones en la prevención y lucha contra el fraude”-, que conté un gran nombre de mesures destinades a la prevenció i lluita contra el frau.
 
El frau fiscal, com és obvi, resulta especialment greu en un context com l’actual de crisi i precarietat recaptatòria. I es per això, que en aquesta llei estableix un conjunt de normes amb finalitat tant preventiva com a repressiva del frau. Preventiva, en tant que tendeixen a evitar els incompliments tributaris: s’estableixen severes obligacions d’informació de béns situats a l’estranger, o limitacions de pagaments en efectiu. Però també amb finalitat repressiva, en la mesura que es castiguen els comportaments lesius: es creen noves sancions basades en els incompliments de les obligacions anteriors, o s’endureix la sanció relativa als comportaments de resistència a les actuacions de l’Administració tributària.

En la faceta preventiva de les conductes fraudulentes, la Llei 7/2012, de 29 d’octubre, ha introduït la prohibició de fer pagaments en efectiu. Aquesta prohibició abasta dos supòsits, en funció dels subjectes que intervinguin, i de les quanties que negociïn. El primer, refereix a si alguna de les parts que intervé és empresari o professional, en aquest cas, no poden pagar-se en efectiu les operacions amb un import igual o superior a 2.500 euros, o el seu contravalor en moneda estrangera. El segon, al·ludeix a si és una persona física -un particular- que no resideixi fiscalment a Espanya, i sempre que l’import sigui igual o superior a 15.000 euros, o el seu contravalor en moneda estrangera. Amb la finalitat de computar les quanties es preveu que es tindran en compte els pagaments fraccionats que s’hagin realitzat. Ara bé, les anteriors prohibicions no s’apliquen als pagaments i ingressos realitzats en les entitats de crèdit per raons obvies del seu objecte negocial.

Analitzant més detingudament aquesta prohibició s’observa una major complexitat, ja que comporta diverses obligacions, tantes com a subjectes, i amb divers contingut, segons es tracti de la part pagadora o receptora. Si és pagadora, no s’ha d’efectuar el lliurament d’efectiu, i si és receptora, no s’ha d’acceptar aquest pagament.

La finalitat de la prohibició és facilitar indirectament informació a l’Administració en utilitzar mitjans que permeten una traçabilitat dels pagaments efectuats. La informació que s’obté amb aquesta prohibició es pot considerar d’ampli espectre, doncs afavoreix la transparència i informació a múltiples administracions interessades, ja siguin tributàries, o de prevenció del blanqueig.
Ara bé aquesta regulació genera alguns interrogants vinculats amb el seu incompliment. El primer, es relatiu a l’eficàcia dels pagaments realitzats vulnerant aquesta limitació, són vàlids? es té per pagada l’operació? El segon, es refereix a quines conseqüències posseeix el seu incompliment: em poden sancionar? i en aquest cas, quin és el seu import?

La primera qüestió té una clara resposta: els pagaments efectuats són vàlids i eficaços. En definitiva, la prohibició que s’estableix és únicament a efectes administratius, i no posseeix cap repercussió civil o mercantil. Si es donen els requisits propis del pagament, aquest serà vàlid i eficaç, encara que s’hagi infringit la prohibició. I això ens porta a la segona qüestió, quina utilitat té la prohibició?

Vulnerar aquesta prohibició, ja sigui acceptant el pagament, o ja sigui pagant, determinarà la imposició d’una multa –una única multa per a tots dos subjectes- del 25 per cent de la quantia pagada en efectiu. No obstant això existeix la possibilitat que un dels subjectes no respongui de la sanció si denuncia, abans de 3 mesos de la data del pagament, la realització d’aquesta operació prohibida. En tal supòsit es sanciona a l’altre subjecte i el denunciant queda exempt de responsabilitat. S’ha de tenir present que no resulten eficaces les denúncies simultànies, o les realitzades posteriorment, quan ja ha existit una denúncia prèvia.

La prohibició de fer pagaments en efectiu ens genera algunes consideracions que associem en tres idees sobre les que cal reflexionar: la sospita, la sanció i la denúncia.

La sospita. Aquesta prohibició comporta limitar els mitjans de pagament a utilitzar amb la finalitat de controlar els fluxos econòmics de risc. Així, s’estableix una genèrica sospita vinculada a la quantia de pagament i, sobretot, al subjecte que intervé. Resulta una mesura preventiva de riscos poc concrets.

La sanció. S’imposa una sola sanció per als dos subjectes que incompleixen –pagador i cobrador- aspecte de difícil comprensió, si tots dos són infractors. A mes, hi ha el dubte de com determinar el subjecte pagador. I aquí està un dels majors despropòsits de tal regulació, ja que triarà l’Administració. Resulta inconcebible des de la perspectiva punitiva que l’Administració pugui triar discrecionalment un responsable de la sanció.

La denúncia. La regulació de la denúncia entronca amb dues idees: la de la regularització de la pròpia conducta, o sigui, la idea d’un penediment espontani per haver infringit una prohibició, i la delació de la responsabilitat aliena. En aquest segon sentit el legislador pretén instaurar un clima de desconfiança entre els subjectes que intervenen vulnerant aquesta prohibició.

Aquesta obligació i sanció té per finalitat prevenir un perill abstracte, molt genèric i imprecís, doncs afecta a qualsevol pagament en efectiu que realitzin determinats subjectes a partir de concretes quanties. Suposa un avançament de la barrera preventiva imposant àmplies obligacions als particulars. Aquesta perspectiva, si bé es útil i aporta seguretat, no pot generar una sospita generalitzada, respecte de tota operació o transacció, de manera que s’inverteixi el principi bàsic de la presumpció de bona fe de les transaccions, estretament vinculat en clau punitiva amb la presumpció d’innocència.

Dr. Miquel Angel Sánchez Huete. Professor de Dret Financer i Tributari, UAB . Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.