No paràvem atenció a la inflació des de fa 30 anys, però ja torna a ser aquí. A nivells del 5% a Europa, i del 6% a Espanya, suposa una de les principals amenaces per al nou any 2022 que acabem de començar. Fa un segle, un jove economista austríac anomenat Ludwig von Mises va haver de lluitar en el seu país contra els efectes de la hiperinflació de Weimar. Alemanya va patir en el període d’entreguerres una hiperinflació d’efectes tràgics, amb el descontrol absolut dels preus i una total devaluació de la moneda. Abans del començament de la Primera Guerra Mundial un dòlar equivalia a 4,2 marcs. Per finançar els costos bèl·lics i poder pagar les indemnitzacions de guerra imposades pels països vencedors, Alemanya va suspendre la convertibilitat del Reichsmark i va començar a emetre paper moneda. Quan les tropes franceses van envair Renània a principis de 1923, el dòlar ja es canviava per 49.000 marcs. I en el moment més àlgid del procés hiperinflacionista va arribar a 4,2 bilions (amb dotze zeros) de marcs. Una barra de pa costava, per exemple, 200.000 milions de marcs. Les conseqüències foren tràgiques. De fet, la història demostra els efectes devastadors de la inflació i la pèrdua de valor de la moneda. Un episodi àmpliament estudiat és la crisi del segle III d.C. i com va contribuir decisivament a la caiguda de l’Imperi Romà. Actualment, creiem que s’estan subestimant les conseqüències de les polítiques monetàries ultraexpansives i no convencionals dels principals Bancs Centrals del món, que es troben en l’origen últim de la inflació. I és que les causes de la inflació, més enllà de problemes puntuals en la cadena de subministrament o dels canvis sobtats de la demanda, són sempre monetàries.
En els darrers dos anys, coincidint amb la pandèmia de la covid-19, els bancs centrals han obert l’aixeta monetària a nivells màxims. A l’eurozona, Christine Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), no només ho manté amb caràcter indefinit sine die, sinó que també s’inhibeix en les seves obligacions bàsiques i arriba a canviar les normes d’actuació del banc emissor per tal d’endarrerir la retirada dels estímuls. El tipus d’interès bàsic és zero o negatiu, quelcom impensable, mentre que el BCE no dóna senyals d’interrompre la compra de títols de deute públic. El procés de zombificació econòmica de la zona euro està molt avançat. La centralització de l’economia no ha funcionat mai en la història de la humanitat i ho està demostrant una altra vegada. El tipus d’interès, el preu més important d’una economia, està imposat per les autoritats i no pas establert per l’oferta i la demanda. El poble no entén el funcionament del sistema monetari ni del sector bancari. Si ho fes, la indignació esclataria en revoltes populars. Les esperances de recuperar el seny monetari resten dipositades en Jerome Powell, el president de la Reserva Federal nord-americana. La monetització del deute públic ha situat el balanç total del BCE en el 81% del PIB de l’eurozona, mentre que el de la Fed representa el 37% del PIB dels EUA. Powell, que ja no considera que l’escalada de preus sigui transitòria, anuncia la reducció gradual de la compra de bons públics (tapering) i planteja tímids increments del tipus d’interès en aquest nou any.
La retirada d’amfetamines a unes economies que acumulen muntanyes de deute pot generar certes tensions, elevant els interessos a pagar pels passius que han emès governs i empreses per finançar la despesa durant la crisi. Tot i això, mantenir una política fiscal i monetària ultraexpansiva amb caràcter indefinit pot acabar generant el que Ludwig von Mises va denominar crack-up boom. Aquest es produeix quan l’opinió pública està convençuda que l’augment en la quantitat de diners continuarà i que, en conseqüència, els preus de tots els productes es descontrolaran. Tothom comprarà tant com sigui possible i reduirà les quantitats d’efectiu al mínim. En aquest moment, els costos de mantenir liquiditat s’incrementen per la caiguda del poder adquisitiu de la moneda, i la inflació es descontrola. De moment, no hem arribat encara al crack-up boom. Però donat que les autoritats continuen expandint l’oferta monetària i el crèdit, és una situació que no cal descartar.
Per tal que això no passi, cal parar ja la impressió descontrolada de diners i pujar el tipus d’interès. Com va dir encertadament Lenin, no hi ha manera més segura de destruir una societat que corrompre la seva moneda. Permetran els polítics la normalització del tipus d’interès, en un entorn d’addicció a la despesa, el dèficit i el deute? Una acció d’aquest tipus ha d’anar seguida, sens dubte, de retallades en les despeses, desregulació i reduccions d’impostos per impulsar la productivitat, mesures que requereixen una voluntat política que no és present a cap govern occidental, i molt menys a Espanya. I és que el govern de coalició sociocomunista presidit per Pedro Sánchez, compromès a conquerir els cims més elevats en drets socials i regenerar la vida pública, és segons The Economist el país de l’OCDE que pitjor ha gestionat la pandèmia. Si volem restablir el seny en l’elaboració de les polítiques i salvar les economies occidentals, calen reformes monetàries i financeres alienes a les interferències polítiques i als grups de pressió governamentals.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC