La bombolla del futbol

El mercat és dinàmic. En èpoques de bonança, l’increment dels ingressos permet pagar més salaris sense comprometre els beneficis. Però, quan la crisi colpeja un sector determinat, l’empresa ha d’ajustar amb rapidesa les despeses a la baixa si no vol veure compromesa la seva viabilitat. Mantenir o augmentar els sous en una recessió, quan la facturació cau en picat, pot significar la fallida de l’entitat. A grans trets, això és el que està passant en alguns clubs esportius. Considerem el cas del FC Barcelona. El punt d’inflexió a la baixa es pot remontar a l’agost del 2017, quan Neymar deixa el Barça per anar al PSG deixant 222 milions d’euros a la caixa. Com si al club li hagués tocat la Grossa de Nadal, la directiva de Bartomeu va decidir precipitadament realitzar els tres fitxatges més cars de la història del club amb Coutinho, Dembélé i Griezmann. Una despesa fatídica de 415 milions d’euros, després de descartar el francès Mbappé i el norueg Haaland, que no s’acabaran recuperant mai. Altres malbarataments ni s’han fet públics, com el del brasiler Matheus Fernandes, que va costar més de 10 milions per acabar jugant 17 minuts sense ni ser presentat a l’afició. Dos anys després de guanyar la seva última Champions, el club entrava en una deriva autodestructiva. A la tardor del 2017 també es va pactar la renovació de Messi per 74 milions d’euros nets a l’any entre fixos i variables.

Actualment, i en base a les dades presentades a la memòria econòmica del club, el resultat de l’exercici a 30 de juny de 2021 presenta unes pèrdues descomunals de 481 milions d’euros. Una diferència delirant que explica, amb només una xifra, la terrible situació financera del club culé i la retallada del límit salarial, que ha passat de 671 milions a només 97, tot i que la massa salarial actual és de 420 milions. Els ingressos anuals han baixat per sota de la barrera dels 600 milions (concretament 575,4), una caiguda del 19% en relació a l’última temporada. Amb un fons social de només 30 milions, el patrimoni net total de l’entitat presenta una xifra negativa de 451 milions. En una situació semblant, qualsevol altra empresa s’hauria declarat en fallida. Els deutes totals ascendeixen a 1.482 milions d’euros (813 milions a curt termini) i superen no només la facturació, sinó també l’actiu de 1.031 milions. En qualsevol negoci, la decisió de gestió més important és la contractació del personal. I és evident que el club ha comès grans errades. Malgrat això, Joan Laporta vol transmetre una imatge de fortalesa econòmica amb el recent fitxatge per 55 milions d’euros del jugador valencià Ferran Torres. Això sí, sense poder-lo inscriure al superar el límit salarial permès. Sense haver-se alliberat de sous massa elevats, l’entitat continua incorporant nous futbolistes abans de gestionar les sortides necessàries.

La crisi de l’esport rei té arrels molt profundes que van més enllà de la baixada d’ingressos circumstancial causada per la covid-19. L’audiència disminueix des d’abans de l’arribada del virus i la despesa salarial és manifestament excessiva. Quan els ingressos són inferiors a les despeses es pot tornar a l’equilibri de dues maneres diferents. La primera passa per incrementar els ingressos, la segona per retallar les despeses i també hi hauria una solució mixta que combinés les dues anteriors. La primera solució, que dóna per bona la massa salarial d’abans de la pandèmia, és la defensada pels dirigents dels clubs amb més pedigrí, com Joan Laporta i Florentino Pérez, al proposar una Superlliga europea. Aquesta competició elitista i tancada pretenia aconseguir ingressos de 4.000 milions d’euros, més que suficients per portar tranquil·litat a la tresoreria dels clubs i continuar assegurant el pagament de salaris estratosfèrics, però es va acabar emportant una gran garrotada. Com a conseqüència de les fortes crítiques provinents de tots els estaments, tothom va abandonar el projecte. Tothom, excepte el Barça, el Real Madrid i la Juventus.

En general, pretendre un increment dels ingressos sense oferir res a canvi és una proposta inacceptable en termes de mercat. En el modus operandi de l’administració pública, en canvi, la solució al dèficit és sempre pujar els impostos. El ciutadà calla i paga i, si no ho fa, se l’embarga. Però quan es tracta d’empreses o clubs privats, el client té el dret de sortida. Pot buscar altres alternatives o, senzillament, donar-se de baixa. Si la demanda és inelàstica, un increment del preu pot suposar més ingressos per l’empresa. Però si és elàstica el consum caurà en una proporció superior al preu, i els ingressos també. El Club Tennis Manresa, per exemple, ha optat per incrementar les quotes. S’haurà de veure quina és la reacció de la demanda i com afecta els ingressos. El que s’ha de controlar sempre, però, són les despeses. L’explosió dels drets televisius a partir dels anys noranta va provocar un augment significatiu dels ingressos dels clubs, però aquesta injecció de diners es va traduir en més despesa en fitxatges i millors salaris dels futbolistes. La inflació salarial dels jugadors fa que els sous pagats superin el valor que aporten al club. Els ingressos del Barça es divideixen en tres grans blocs: matchday, merchandising i drets televisius. Es podrien explorar noves vies d’ingressos com els serveis digitals o l’eSports. El que no s’hauria de discutir, però, és la necessària i radical rebaixa salarial dels jugadors.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.