Fa vuitanta anys, el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, l’economista austríac Joseph Schumpeter va publicar un dels seus llibres més famosos, “Capitalism, Socialism, and Democracy”. Va intentar respondre a si el capitalisme pot sobreviure i la seva conclusió va ser que no. Que malgrat l’èxit del capitalisme i l’augment assolit en el nivell de vida, el socialisme seria el seu successor. I no estava del tot equivocat. Aclarim el concepte perquè ni l’hàbit fa el monjo ni el nom la realitat. El capitalisme primigeni d’Adam Smith i el jesuïta Juan de Mariana és liquidat a la Primera Guerra Mundial. El pes de l’Estat abans del 1914, de mitjana, és inferior al 10% del PIB. A partir d’aquest moment, però, s’abandona l’Estat-mínim liberal per abraçar un Estat-providència que creix constantment, fins arribar a superar el 50% del PIB (60% a França). John Maynard Keynes ens ha convertit a la nova economia de la despesa pública. Podem continuar parlant de neocapitalisme o intervencionisme o el que vulguem dir-li, si això ajuda psicològicament a canalitzar les frustracions i injustícies socials, però el sistema actual es tracta d’un capitalisme clientelar o d’amiguets. L’adjectiu qualificatiu hi té molt a dir.
L’Estat modern absorbeix molts recursos, imposa càrregues, regula en excés, canvia les regles del joc quan li convé, distorsiona els mercats i frena el creixement. Per primera vegada des de la II Guerra Mundial, aquesta nova fornada de joves que es formen a les aules viurà pitjor que els seus pares. Vivim moments de crisi econòmica, és cert, però també de valors. A Espanya, quan algú té èxit se l’enveja. Quan el que triomfa és un empresari, aleshores l’escarni és despietat i se’l persegueix implacablement. Els creadors d’ocupació, els emprenedors que aconsegueixen un cert èxit amb els seus projectes, són examinats al mil·límetre i censurats sense pietat. En canvi, s’espera que la intervenció estatal i l’acció pública tot ho millori i perfeccioni. Schumpeter defineix l’emprenedor com la figura central del procés dinàmic de mercat que introdueix innovacions que canvien radicalment l’activitat econòmica. L’empresari introdueix al mercat productes nous o significativament millors, explora contínuament nous processos de producció amb un ús més eficient dels recursos, i obra nous mercats abans no disponibles.
Schumpeter assenyala l’increment mai vist abans en la producció de béns i serveis, des de la Revolució Industrial, que trenca la maledicció malthusiana i eleva el nivell de vida d’una població creixent, especialment classes mitjanes i baixes, a nivells que ni prínceps ni senyors feudals havien conegut. El que eren luxes minoritaris, ara són béns bàsics àmpliament disponibles. On hi havia privilegis i favoritismes, ara abunda el mèrit i l’esforç. On dominava el col·lectivisme tribal i la servitud, ara es defensa el dret a la llibertat individual i la propietat privada. En temps del capitalisme del segle XIX, la intervenció estatal era mínima i, per tant, el nivell de despesa pública, impostos i intervenció pública també. El moviment de mercaderies i capitals no tenia fronteres, com la migració, el patró or garantia el valor de la moneda i la llei desaprovava la força en la resolució dels conflictes afavorint la solució pacífica. No cal dir que la situació ha canviat radicalment. La intervenció pública s’ha disparat, com també la despesa i el deute, els impostos i la regulació. La moneda fiduciària no té cap valor per ella mateixa, Rússia ataca Ucraïna i Putin menysprea el secretari general de l’ONU a qui bombardeja en la seva visita a Kíiv després de passar pel Kremlin.
Schumpeter assenyala també que el capitalisme permet mantenir una nova classe d’intel·lectuals, desconnectada per primera vegada de la cadena productiva, però que es mostra molt hostil amb el sistema. La seva frustració genera un ressentiment que deriva en crítica social. I, és clar, el sistema de mercat es sosté sobre institucions com la propietat privada i el lliure intercanvi, però també en una cultura i valors determinats. A finals del segle XVIII, les idees liberals permetien l’emergència d’una nova classe social, la burgesia, que prosperava gràcies a uns valors completament diferents als ostentats per la noblesa i reialesa. Amb l’adveniment de l’Estat-providència i el creixement descontrolat de l’activitat pública, són els valors polítics i burocràtics els que adquireixen preeminència. La creixent politització i burocratització de les decisions econòmiques comporta importants costos i riscos de corrupció. El concepte funcionarial d’innovació, plasmat a la llei de start-ups, exclou èxits empresarials com Supermercats Bonpreu, La Fageda o Zara. El model d’innovació que subvenciona el Ministeri d’Indústria està molt lluny dels productes d’alimentació, iogurts o bates de boatiné. Els criteris administratius d’innovació exclouen també empreses com Cabify o Wallapop.
És raonable que les empreses sostinguin l’Estat amb els impostos legals i compleixin les normatives que promulguen les institucions democràtiques. Però no ho és que els òrgans administratius discriminin entre empreses, assignin subvencions i decideixin a priori els guanyadors, perquè quan afavoreixen unes empreses ho fan a costa de les altres i hi ha un risc evident que escullin no les que més s’ho mereixen, sinó les que millor serveixen al poder decisor. Necessitem augmentar la competència i disminuir el pes de les decisions polítiques. Ens calen més empresaris en un entorn on valors com l’esforç i el mèrit dominin a l’amiguisme i l’enxufisme.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC