Quan algú formula una pregunta, que és genuïna i que neix d’una necessitat real de saber, vol dir que darrera hi ha una emoció, una inquietud, una passió, un neguit que empeny a preguntar. Un cop obtenim la resposta, la tensió desapareix, la força que ens empenyia a conèixer s’atenua, fins que apareix de nou una nova pregunta.
En aquest sentit, les preguntes obren les portes al coneixement i a l’aprenentatge d’una forma clara i directa perquè obliguen a pensar, a buscar respostes, a provar hipòtesis i a refutar-les, a resoldre la incomoditat que produeix el no saber i, en definitiva, obliguen a aprendre.
Fer preguntes, qüestionar, interrogar,… és la manera natural i innata que tenen els infants, i per extensió la resta d’éssers humans, d’apropar-se al coneixement. D’alguna manera naixem dissenyats i dissenyades per a ser curiosos i curioses, amb unes ganes immenses, quasi infinites, de comprendre com funciona el món. El problema s’esdevé quan els adults no valorem ni aprofitem les preguntes dels nens i les nenes i, poc a poc, anem matant aquest interès vertader i genuí.
Les inèrcies de l’escola moltes vegades porten a pràctiques educatives que no corresponen a les necessitats reals dels infants. Els malacostumem a deixar de fer preguntes reals per dedicar-se a fer els exercicis, sovint mecànics, repetitius i descontextualitzats, que pauta el llibre de text, i a buscar les respostes a les pàgines de darrera. Parafrasejant a Paulo Freire, l’escola dóna resposta a preguntes no formulades, i des del meu punt de vista, això és un mal vici i una pèrdua de temps, que no ens podem permetre.
Degut a aquesta manera de fer, d’una banda els infants aprenen que les seves preguntes no són interessants, que només ho són aquelles que pauta el llibre de text o el/la mestre/a, donat que seran aquelles mateixes preguntes que haurà de reproduir el dia de l’examen. I d’altra banda, aprenen que les preguntes tenen una única resposta correcta, aquella que pauta, també, el llibre de text i el/la mestre/a o l’examen.
Creieu que d’aquesta manera estem creant nens i nenes lliures pensadors i amb esperit crític? Estem ajudant a què sàpiguen buscar solucions als problemes de la vida real que es trobaran més endavant? Estem propiciant que siguin persones creatives i resolutives? O estem engreixant les multituds acrítiques, obedients i submises?
Com diu Meirieu, és responsabilitat de l’educador/a provocar el desig d’aprendre i l’aprenentatge genera preguntes. Hem d’aprofitar que fer preguntes enganxa i que aprendre és altament gratificant, fins al punt que pot arribar a ser adictiu, per generar nens i nenes enganxats i enganxades al voler saber. Us imagineu una addicció més sana i beneficiosa que l’addicció a aprendre?
Per tots aquests motius, és bo fer-se preguntes i també ho és no tenir totes les respostes, i aprendre a viure en la incertesa. Al cap i a la fi, no és el misteri de la vida la més gran de les preguntes?
Anna Carballo i Márquez
Doctora en Neurociències
Professora del Grau en Educació Infantil de la Fundació Universitària del Bages
Si vols saber més sobre el funcionament del cervell humà, i com aplicar aquest coneixement per a un millor aprenentatge i desenvolupament dels infants, no et perdis el curs Neuroeducació: de la neurociència a l’aula, impartit per la mateixa autora.
One Reply to “Per què les preguntes són més importants que les respostes?”