Em disculpo per endavant. Per més que ho he intentat, no he estat capaç d’escriure la columna d’avui sobre cap altre tema. M’ha estat inevitable davant el martelleig sistemàtic, constant, recurrent, insistent. A l’hora d’esmorzar amb la ràdio, al Regió 7 amb el cafè, a la televisió, a les tertúlies, a les converses de carrer, al forn…. És un no parar: encariment de productes, pèrdua de poder adquisitiu, pèrdua de qualitat, pèrdua de drets, pèrdua de feina… retallades sobre retallades en roba que ja de per si era més aviat escassa.
I en educació, les coses estan sent especialment greus. Escoles bressols descaradament més cares, més hores de docència i menys sou pels mestres, retorn a les escoles de formadors i formadores alliberats, desmantellament de programes, substitucions només a partir de 10 dies de baixa, escatimar el pagament de l’hora d’esbarjo als substituts… I el més impressionant. No em pensava viure per veure el capgirar d’una tendència que em semblava natural, la disminució de les ràtio a les escoles. A la pràctica, augmentar el nombre de nens i nenes per classe és un retrocés de molts i molts anys.
I amb tot això, la nostra (i la no tan nostra, però que ens afecta igualment o encara més) classe política es permet de parlar de reduir el fracàs escolar. Amb més infants a les aules, menys adult per nen, menys suports, menys especialistes, menys substituts, menys formació pels mestres i molt molt molt més malestar general, no sé amb quina fórmula màgica pretenen millorar el fracàs.
Bé, sí, me la puc imaginar. La mateixa que han aplicat per convertir un rescat en una línia de crèdit. Sense complexes ni vergonya. Segur que també acabaran trobant les paraules que embolcallin amb purpurina de colors l’inevitable fracàs en la reducció del fracàs. És clar que no caldrà ni la primera bufada per a deixar en evidència la cruesa de la realitat.
Divendres sortia al diari el següent titular “Espanya, segon país en fracàs escolar de la Unió Europea”. Em temo que seguirem en el pòdium durant molts anys.
Malauradament, el discurs de la classe política i el de la societat mai aconstuma a ser el mateix. Sense una bona educació és clar que la sortida de la crisi serà (si és) només una sortida merament econòmica, quantitativa, no pas qualitativa.
Nosaltres tenim un bloc d’educació infantil i primària que acabem de començar. Pretenem informar sobre l’actualitat educativa i donar veu a totes les persones de l’àmbit educatiu. Et deixo l’enllaç per si t’interessa fer-hi una ullada: http://educatambqualitat.blogspot.com.es/