M’agradaria compartir amb vosaltres una imatge que em vaig trobar passejant per un dels carrers de la nostra ciutat. Era un dissabte al matí i van passar per davant meu una mare amb els seus dos fills. El petit, que deuria tenir uns dos anys, estava fent una rebequeria considerable i entre plors i crits l’únic que s’entenia era “a a a anglès noooo”. Mai m’havia sentit tan solidari amb una marranada. Era dissabte, el dia que la mare o el pare potser no treballen i ell havia d’anar… Segur que el què volia era ben senzill d’esbrinar, estar a casa, donar el vol o potser jugar a la plaça amb la seva mare i el seu germà.
Aquesta imatge la podem trobar, potser sense la rebequeria, quotidianament en els nostres carrers. Infants que des de ben petits tenen les agendes plenes. No n’hi ha prou amb les hores de l’escola bressol o del parvulari. Cada dia i fins i tot el dissabte tenen altres activitats que, amb tota la bona intenció del món, els hi oferim perquè tenim por que facin tard, que quedin al marge, que ja no hi siguin a temps.
La realitat és que cada vegada ens trobem amb més infants que ja saben dir quatre coses amb anglès, coneixen a Mozart, saben fer sumes i restes com l’administratiu més eficient i són incapaços de vestir-se, cordar-se les sabates, menjar sols o solucionar els petits conflictes quotidians amb els que es van trobant.
Alguna cosa ens falla, crec que ens cal anar més a poc a poc, cada cosa al seu temps. Amb aquesta pressa que tenim els adults els hi estem prenent l’oportunitat de fer els veritables aprenentatges que han de fer en aquestes edats. És en aquestes primers anys de vida que l’infant ha d’aprendre qui és, com és, quines són les seves possibilitats, a valdre’s per si sol, a veure que fer-se gran val la pena i així crear una imatge positiva d’ell mateix. També ha d’aprendre a conviure amb els altres infants i adults, veient que hi ha unes normes, uns límits, que no tot és possible, que hi ha frustracions i plaers, que hi ha coses que costen,…
Per trobar una solució potser només caldria mirar què fèiem nosaltres quan érem petits. Llegir o escoltar un conte a la falda del pare o la mare; jugar al parxís, a l’oca o a les cartes amb la gent de casa; jugar amb els germans, cosins o amics i, per què no, també barallar-nos i fer les paus; a vegades avorrir-nos i així fer anar l’enginy i la imaginació i inventar-nos mil i un jocs…
Potser només ens cal utilitzar el sentit comú i veure que el veritablement important per créixer és estar amb la gent que t’estima.
Pep Llenas i Sunyer
Professor dels Estudis de Grau en Educació Infantil de la FUB
Pep,
Estic molt d’acord en què dius en aquest article. I com saps jo també em pregunto sovint què estem fent? El que si tinc ben clar és que els pares que porten a anglès a un nen el dissabte al matí ho fan convençuts que estan fent el millor per al seu fill, sense cap mena de dubte. En tot cas, ja que estic llegint un bloc d’educació, m’agradaria que els futurs mestres també es plantegin “què estem fent?” Per què l’escola no pot ser un espai per donar a conèixer altres opcions educatives a les famílies? quina és la imatge que projectem des de l’escola quan donem aquells munts de fitxes omplertes de forma ‘hiperintelectual’ pels nostres alumnes? Buf, em surten mil preguntes i reflexions més sobre aquest tema, que segurament és clau per al futur de l’escola.
Salut, Pep.
Carles Jódar