El president Rajoy ha afirmat diverses vegades que Espanya és el país més descentralitzat del món. Malgrat que aquesta afirmació és molt discutible, no ho és la creixent tendència a la recentralització de l’Estat espanyol. La via sobiranista sembla haver perdut velocitat, acusant la lluita sectària d’interessos partidistes i la pèrdua de confiança popular, mentre que la pretesa tercera via federalista no deixa de ser un fantàstic tema de tertúlia en permanent via morta.
Els governs autonòmics i locals són els que, almenys teòricament, millor coneixen les preferències i necessitats dels ciutadans. Això és un argument a favor de la descentralització, que implica traspassar capacitat de decisió i gestió als ajuntaments i a la Generalitat. La descentralització és més eficient que la provisió centralitzada, homogènia i uniforme. Ara bé, perquè sigui efectiva s’ha de produir tant pel cantó dels ingressos com de les despeses. El traspàs de la competència ha d’anar acompanyat dels recursos necessaris. I aquest no és el cas d’Espanya, on la pulsió centralista es remonta, com a mínim, al 1714 i on l’al·lèrgia a la diversitat de pobles peninsulars s’ha imposat, no fa pas massa, per la força de les armes i, avui dia, per la força del BOE, el Tribunal Constitucional o organismes públics que emparen el secular programa recentralitzador de l’Estat.
Pel que fa al pes de la despesa pública que gestionen ajuntaments i Generalitat sobre el total de la despesa, a Espanya és del 40% el 2015. Molt allunyat de països veritablement descentralitzats com Dinamarca (62%), Suïssa (58%) o Suècia (49%). De fet, la tendència recentralitzadora fa recaure la major part de l’ajust en els governs subcentrals. Algunes xifres: el 2008, el govern central gestionava el 50% del total de la despesa no financera, els governs autonòmics el 36% i els locals el 14%. L’any 2013, en canvi, el govern central en gestionava el 58%, les comunitats autònomes el 31% i els ajuntaments l’11%. A l’últim informe del Fons Monetari Internacional es recomana el copagament de la sanitat i l’educació, competències de la Generalitat pel que fa al pagament, però on l’Estat central es reserva el poder de decidir, partint de la premissa que els ciutadans espanyols, visquin on visquin, han de ser tractats igual. El brutal desplegament legislatiu de l’Estat redueix la capacitat de decisió de la Generalitat en aquelles competències que estan traspassades. Es nega, en definitiva, el dret a decidir del ciutadà, però se li pot obligar a pagar per partida doble. En primer lloc via impostos i, després, via copagament al trepitjar un centre sanitari o educatiu. I el malestar social causat pel subproveïment dels serveis públics de sanitat i educació pot justificar-ne la seva recentralització.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)