La borsa ens depara noves jornades negres. Els panels s’han tenyit de vermell a tots els parquets i el mercat de renda variable espanyol acumula un retrocés anual superior al 15%. Les empreses continuen produint i tenint beneficis, no hi ha cap element concret que provoqui aquests descensos en els mercats borsaris, repeteixen com un mantra els operadors de borsa, però l’economia mundial atia els temors d’un alentiment econòmic global i d’una sortida en fals de la crisi del 2008. El Crac del 1929, amb la política intervencionista del New Deal de Franklin Delano Roosevelt va patir una recaiguda en la recessió el 1937, incrementant de nou l’atur i disminuint la producció i renda disponible. De manera semblant, vuit anys després de la crisi del 2008, creixen els temors d’una nova recessió global.
En les crisis financeres anteriors, els bancs centrals tardaven de mitjana menys de 4 mesos, des del final de la recessió, a pujar els tipus d’interès. En la crisi del 2008, en canvi, el corrent macroeconòmic dominant, en flagrant connivència amb el poder polític i financer, ha tardat 78 mesos a fer-ho. S’han impulsat polítiques monetàries ultraexpansives que s’han traduït en la fabricació massiva de diner o, el que és el mateix, en la fixació manu militari del tipus d’interès bàsic en el 0% durant aquest llarguíssim període. La brutal manipulació de les condicions naturals dels mercats monetaris i financers ha repetit i amplificat els errors que van generar la crisi. L’abaratiment artificial del tipus d’interès orquestrat pel Banc Central, com han explicat economistes tan marginats i menystinguts actualment com Mises i Hayek, és la causa d’un procés insostenible de massives inversions errònies que distorsionen l’estructura productiva i acaben generant una crisi financera i posterior recessió econòmica. Pretendre solventar la crisi repetint els mateixos errors que l’han creat és més que un acte de prevaricació irresponsable. És un monument a l’estupidesa i arrogància humanes. Impedeix purgar els errors comesos en el passat i impulsa la bombolla més temible, la del deute públic.
A Espanya, des del 2007, les famílies i empreses no financeres han reduït el deute privat en 450.000 milions d’euros. Malauradament, però, el deute públic ha incrementat en 650.000 milions (del 35% al 100% del PIB) i el deute total, per tant, continua augmentant. Com el mite de Sísif a l’infern, de res serveix l’esforç dels uns per sanejar-se financerament, talment com empènyer una enorme pedra pendent amunt per un vessant costerut, si els altres s’endeuten il·limitadament, fent rodar de nou la pedra cap avall. El deute públic és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que deterioren el seu actiu i tenen, amb un interès nul, menys marge per fer el seu negoci i rendibilitzar els dipòsits. Les sospites d’insolvència bancària s’estenen de país en país i colpegen la capitalització borsària de les entitats financeres. Bankia ha perdut l’11 de febrer, festivitat de la Mare de Déu de Lourdes i sense lloc pels miracles, el 7,64% del seu valor. També el BBVA ha perdut el 7,14%, el Santander el 6,86% i Caixabank el 6,74%.
L’FMI, per acabar-ho d’adobar, recomana més regulació, més supervisió, més control de les insolvències bancàries i el desenvolupament de mercats de deute tòxic. Tot en va. Concedir més poders al regulador en un mercat planificat centralment com és el monetari, contribueix a corrompre el regulador encara més, i a la captura del regulador pel regulat mitjançant el mecanismes de les portes giratòries. Recordem el cas recent de Fernando Restoy, actual subgovernador del Banc d’Espanya, a qui se li demana el cessament per les responsabilitats en el maquillatge dels comptes de Bankia en la seva sortida a borsa el 2011, quan Restoy era vicepresident de la CNMV. La resolució del Tribunal Suprem obre la porta a acceptar a tràmit milers de demandes de particulars per suposades irregularitats de Bankia i perjudicis patrimonials multimilionaris.
La fabricació de moneda a interès zero crea noves bombolles, amb renovat poder destructor, que tenen una base social cada vegada més àmplia i afecten, per tant, a més població. La bombolla de les empreses tecnològiques de l’any 2000 (recordeu el cas de Terra i l’esfondrament del Nasdaq) va afectar a relativament pocs inversors. La sortida en fals de la crisi, mitjançant polítiques monetàries expansives, va alimentar la bombolla immobiliària que acaba esclatant el 2008. Aquesta ja és molt més important, a l’afectar a moltes famílies hipotecades, bancs, constructores, promotores i immobiliàries. La repetició dels mateixos errors, una vegada més, serveix per inflar la monstruosa bombolla del deute públic que tenim a sobre de nosaltres com una sinistra espasa de Damocles. El pagament etern del deute, més interessos, obliga a tota la societat sense excepció. A tots els nascuts i també als no nascuts. La gran creació de liquiditat va trobar refugi en els països emergents, liderats per la Xina, tot alimentant la formació de noves bombolles. Al mateix temps, tanta laxitud monetària impedeix la liquidació de les males inversions que s’havien realitzat anteriorment, dificulta el sanejament financer i la necessària reducció del deute, provoca l’eutanàsia de l’estalvi i alimenta la bombolla més temible. Quan la Reserva Federal dels EUA dóna a entendre, en la reunió del passat desembre del 2015, que pujarà gradualment el tipus d’interès, provoca un fluxe de tornada dels capitals invertits en els països emergents. Com si fos un immens tsunami financer, la repatriació de grans quantitats de moneda fiduciària creada del no-res pot deixar darrera seu un estol de destrucció inimaginable.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)