Aquesta setmana s’ha tancat la legislatura més curta de la democràcia espanyola i s’anuncien noves eleccions el 26 de juny. Malgrat els greus casos de corrupció del PP, totes les enquestes tornen a donar Rajoy com a guanyador. El PSOE, com ho anuncia la retirada de Carme Chacón, preveu una campanya molt complicada. Sánchez va segellar un acord amb el partit de Rivera, batejat per ells mateixos com la marca blanca del PP, i no ha prosperat. Si Pedro Sánchez cau, el PSOE, dirigit per Susana Díaz, es pot convertir en un partit regional del sud d’Espanya, amb l’únic objectiu de defensar el sistema de transferències interterritorials que tant els beneficia, però que tant perjudica els contribuents de l’arc mediterrani. Ciutadans podria ocupar el terreny de la socialdemocràcia, sense possibilitats, però, de trencar amb la cultura del sud peninsular i acabar amb l’estatisme congènit de la política hispana. Per altra banda, el marge de Podem, a l’esquerra més radical i amb promeses poc creïbles de referèndums d’autodeterminació, sembla molt reduït després de l’experiència del partit homònim grec de Syriza. D’aquí el pacte entre Podem i Esquerra Unida.
Pel que fa als partits catalans, torna a aparèixer l’esperit caïnita i de divisió que tant caracteritza la nostra història. Les discrepàncies internes de CDC i ERC s’han manifestat en sis votacions dividides. Les desavinences amb la CUP, el seu soci preferent, són encara més importants. La coalició Junts pel Sí ha perdut 55 votacions al Parlament, 30 al ple i 25 en comissió. Tot fa preveure que la presentació per separat de les forces sobiranistes als propers comicis afeblirà el procés català. El gran beneficiat de tot plegat serà el PP. Rajoy veu reforçat el seu lideratge, amb Aznar fent complementàries per ordre d’Hisenda i Aguirre dimitida per culpa dels casos de corrupció a Madrid. Amb Artur Mas fora de les llistes i la debilitat dels seus adversaris, la política de recentralització continuarà amb major intensitat.
Fixem-nos que les bones dades oficials de creixement del PIB l’any 2015 (+3,2%) no han permès reduir el dèficit públic (-5,2%). La desviació pressupostària de 10.000 milions d’euros en un any teòricament bo és molt preocupant. Les previsions de creixement pel 2016 empitjoren i, per tant, també ho fan els ingressos impositius recaptats per l’Estat. Cada vegada és més clar que el teòric objectiu de dèficit pel 2016 és inassolible. El descontrol fiscal d’Espanya, que pot ser castigat amb una sanció econòmica per la Comissió Europea, fa preveure més retallades de despesa i un superior esforç fiscal. Sigui quin sigui el resultat electoral del proper 26J, ens esperen més ajustos, menys despesa pública i l’increment d’impostos. En un escenari polític de recentralització, això significa la caiguda de la despesa social administrada per les autonomies (sanitat, educació i serveis socials) i la fi de l’Estat del benestar.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.