Cinc setmanes després de les eleccions del 20 de desembre, la política espanyola continua sense desencallar el nom del proper president i del seu govern. Preocupant? No necessàriament. No hem de confondre el no-govern amb el desgovern. Afecta negativament la bona marxa dels negocis? Tampoc, tot i que Ana Botín, presidenta del Banc Santander, admet que “sona menys el telèfon que fa dos mesos” i assenyala que “com més aviat es formi govern, millor”. Reconeix implícitament, per tant, la direccionalitat política que té la concessió d’alguns crèdits del sistema bancari i acredita les relacions simbiòtiques entre el poder polític i el financer. Tanmateix, la majoria de negocis continuen desenvolupant la seva activitat amb tota normalitat, aliens a la indefinició de l’executiu central.
Un govern no és cap garantia de reactivació i tampoc té cap vareta màgica per obrar miracles. Bèlgica va estar un any i mig sense govern. Va significar això una gran hecatombe? En absolut. La ciutadania belga va continuar amb les seves vides, aconseguint reduir l’atur i el dèficit públic, i augmentant el PIB i la renda per càpita. També Bangla Desh ha passat de ser un desastre de fam, mort, inundacions i ciclons a estar entre els millors de la regió. Ha estat gràcies als seus polítics i a un Estat que funcionés bé i amb administracions eficients? No. Ha estat gràcies a les almoines, els subsidis públics o l’ajuda exterior? Tampoc. Ha estat gràcies a l’esperit emprenedor dels ciutadans i ciutadanes de Bangla Desh, el talent i disciplina dels seus joves, l’esforç i el sacrifici de la població.
Per posar un exemple a escala local de com l’acció de govern pot atemorir la inversió, podem llegir al blog oficial de l’alcaldessa de Barcelona que l’ajuntament “té un pla de ciutat de llarg abast (que costarà 150 milions d’euros) per assegurar-nos que només hi hagi una Barcelona i no dues (la dels rics i la dels pobres)”. Aquestes proclames polítiques estan molt bé per guanyar-se el suport popular, però són més problemàtiques al concretar guanyadors i perdedors, el qui i quant haurà de pagar. Els recàrrecs tributaris i el repartiment discrecional de la despesa pública són decisions polítiques partidistes i no pas resultats matemàtics derivats de fórmules exactes. Per molt que les polítiques es justifiquin en termes de quantificació objectiva de diferències de renda, el problema de fons no és aritmètic, sinó polític. Per redistribuir la renda, abans cal haver-la produït. Primer s’ha de treballar i generar ingressos, i després es pot parlar de redistribució. No a l’inrevés.
Per tant, més que la constitució d’un nou govern, el que realment importa és aconseguir un marc d’interacció social lliure i just, estable i predictible, que permeti l’ocupació i l’activitat productiva. I per això no és imprescindible l’exercici del poder polític. Bèlgica i Bangla Desh en són exemples que ho avalen. George Washington ens recordava que el govern no es caracteritza per l’ús de la raó, sinó de la força. Que és un servidor perillós i un amo temible, i que mai s’ha de permetre que mans irresponsables el controlin. En paraules de Thomas Jefferson, el millor govern és el que menys governa.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)